De les poques coses que es poden fer a l’estiu, sense que siga una obligació, és llegir. Les lectures d’aquesta estació solen ser les més plaents, potser les que deixen més solatge en les llargues vesprades, tombat al llit amb les cortines blanques engronsant-se. Entre la calor d’aquests dies fullege les Meditacions, de Marc Aureli. He de reconéixer que no arribe a entendre molts dels pensaments que allí s’expressen, ja que són d’una subtilesa reservada a talents superlatius. Malgrat això, divague entre les pàgines que contenen una poesia vellutada, com la molsa curta i fresca d’una canal que du aigua.

Resulta paradoxal la situació en què se suposa que les meditacions foren escrites, perquè dels divuit anys que Marc Aureli fou emperador, en passà catorze batallant en diverses campanyes. Aquesta circumstància fa suposar als estudiosos que degué escriure o dictar la majoria de les reflexions en tendes muntades a prop del camp de batalla. Uns escrits païts fa dos mil anys dels quals s’afirma que estaven concebuts per a consum propi i no perquè, segles després, hagen tingut transcendència.

La majoria de les vegades, a mesura que vaig llegint, deixe que els aforismes em mullen com si es tractara d’una pluja que redola agradable per la pell sense arribar  a tacar la roba. És l’estoic que prescindeix, conscient, de qualsevol vanitat en previsió d’una mort tothora informal i ineludible, la comprensió de l’esdeveniment vital com a part de la transmutació universal dels àtoms, la naturalesa sempre per sobre de la fantasia i l’aspiració a la virtut. ‘Tot és efímer, tant l’elogi com allò que ho inspira.’

Vagarege per sobre els paràgrafs, avance una mica i torne enrere fent marques i més marques al llibre com fars als quals hauré d’atendre en un futur. Al final de la vesprada trobe una sensació de petitesa, de descans reconfortant. Certa frustració, també, per l’esforç que hom ha de dispensar-se per a descobrir un bri de virtut en si mateixa. Per a evitar la temptació de fracàs o de gelosia intel·lectual –no sé com dir-ho– he trobat un cert equilibri intercalant entre les vetustes pàgines les vinyetes de Mortadel·lo i Filemó, cosa que, en escriure-ho, m’adone que és una de les confessions més íntimes que he fet mai. Però no és un invent meu! Quan, fa anys, àvid de llegir sobre la diferència entre ‘pensament’ i ‘jo’ i, de com aquesta idea meridiana en la filosofia oriental havia sigut adoptada per alguns pensadors contemporanis, vaig fer un apilament inabastable de llibres de la biblioteca pública. La recomanació d’una amiga amb la qual solia xerrar sobre aquests temes fou que intercalara els tebeos entre tanta densitat si, en realitat, volia arribar a una conclusió plausible.

Aleshores, això és el que, obedient, continue fent. En la darrera missió que he fullejat d’aquella parella d’espies, infeliços però immortals, tracten d’enxampar el delinqüent Crescencio ‘El Ràpido’, i com és d’esperar, sense massa d’èxit. Sempre m’ha copsat el moviment congelat dels dibuixos d’Ibáñez, les mans ossudes amb els artells exagerats dels personatges, les postures que parlen sense necessitat de cap globus explicatiu. Continua sent aquell humor blanc que em divertia quan era menut, encara que no em fa riure com reia a carcallades el meu amic Ivars; i al final, em deixa un solatge de seguretat i coneixença. Els malentesos crònics entre els protagonistes, els llamps i les centelles, les colobres com a interjeccions d’uns renecs impronunciables, les explosions per descuit que deixen tothom embolicat amb benes, talment com a mòmies, són totes les peces principals d’aquesta ciència.

‘Tot el meu ser es redueix a açò: la carn, l’esperit, la facultat rectora. Renuncia, doncs, als llibres; però pensant que eres mortal menysprea la carn: ella no és més que fang, sang, ossos, un manoll de nervis, una xarxa de venes i artèries. Guaita el que ve a ser el teu esperit: vent, i no sempre el mateix, que a cada instant l’expel·leixes per tal d’aspirar-lo de bell nou.’ Doncs, això, si algú hagués pogut assabentar Mortadel·lo i Filemó d’aquestes evidències, segur que la cosa els haguera pogut anar millor en la vida o, potser, això ja ho sabien de sobres.