El resultat de les eleccions municipals a la capital de la Vall d’Albaida parla per si sol: l’experiment de Jorge Rodríguez ha funcionat a la perfecció. Rodríguez no sols aconsegueix revalidar la majoria absoluta de 2015, sinó que l’augmenta i deixa sense regidors en el consistori ontinyentí el PSPV. Tota una revenja contra el seu propi partit després d’uns últims mesos de legislatura marcats per les pressions internes i l’escissió de la candidatura amb la qual el batle en funcions ha aconseguit que la part supere el tot.

A més, La Vall ens Uneix, l’artefacte electoral impulsat, ha desplaçat per complet el PSPV en quatre dels cinc municipis de la comarca, a banda d’Ontinyent, on es presentava: el Palomar, Agullent, Benissoda i Bufali. Només els socialistes d’Albaida han aguantat l’envit, i han passat a ser la segona força del consistori per darrere de la majoria absoluta de Compromís.

Per a explicar els històrics resultats de Rodríguez a Ontinyent cal reparar en la capacitat de la llista que encapçala per a atraure els votants des d’espais ideològics diversos. El resultat de La Vall Ens Uneix supera en més del doble el del PSPV en les eleccions al congrés espanyol i fins i tot triplica els obtinguts per la llista de Ximo Puig a les Corts.

Rodríguez ha aconseguit al seu voltant això que la ciència política en diu partit atrapahotot (catch-all party), capaç de pescar en l’electorat de Compromís, que cau en més de 3.000 vots en comparació amb els resultats del 28A; però també en el de Ciutadans, que perd més de 1.000 sufragis. El personalisme que ha caracteritzat la seua tasca de govern al capdavant de l’Ajuntament d’Ontinyent, sobretot després la majoria absoluta de 2015, li ha permés de capitalitzar una gestió municipal marcada per l’atracció d’inversions i l’important pes de la capital de la Vall d’Albaida a la Diputació de València fins la seua dimissió pel cas Alqueria en juliol de 2018.

La majoria aclaparadora atorgaria a Jorge Rodríguez, a més, un paper fonamental els pròxims quatre anys en la Mancomunitat si no s’arribara a aplicar la nova legislació segons la qual cada ajuntament tindrà, per igual, dos representants i dos vots en el ple comarcal. I encara cal tindre en compte quines lògiques polítiques seguiran els ajuntaments de Bufali i el Palomar.

La victòria, però, pot deixar-lo en una posició irrellevant en el repartiment de poder de la Diputació, on els socialistes sí que han obtingut una majoria prou àmplia com per no necessitar el seu suport. Aquest fet és especialment destacable si considerem que una gran part del finançament dels serveis públics i de les inversions dels ens locals depenen directament de la Diputació, de manera que una confrontació entre el nou partit i el PSPV podria deixar la capital comarcal en una posició econòmica delicada. Queda per veure si els socialistes faran ús de la seua majoria per a desgastar-lo, i si el batle continuarà alimentant la seua ambiciosa política d’obres públiques, amb la xarxa clientelar que en deriva, sense el suport de la Diputació.

La candidatura de Compromís a Ontinyent mereix també una nota a part. La llista encapçalada per Nico Calabuig no aconsegueix contagiar-se en els comicis locals dels bons resultats de les eleccions a les Corts, malmetent així la forma en què es presentava una oportunitat d’or per arribar a l’ajuntament aprofitant la ruptura de Rodríguez amb el PSPV. Calabuig es queda molt lluny, incapaç de constituir-se com a alternativa plausible d’ací a quatre anys.

En la resta de la comarca el resultat municipal ha portat canvis sensibles en els ajuntaments de les principals localitats. És el cas de l’Olleria, que després de quatre anys de batlia de Compromís amb el suport del PSPV torna ara a mans d’un PP amb majoria absoluta en el segon municipi per habitants de la Vall. La caiguda de la participació (-7% que el 28A) ha deixat sense opcions de reeditar l’acord d’esquerres. És un fet significatiu si pensem que Compromís va ser la força més votada en les eleccions valencianes d’abril.

A Benigànim, el PSPV perd la majoria absoluta i passa ara a dependre del suport de Compromís, que segueix guanyant terreny en el consistori i aconsegueix dos regidors, tot i retrocedir en nombre de vots. En aquest cas, el creixement del suport als partits d’esquerres coincideix amb un nivell de participació semblant al del 28A (superior al 76%) i a l’existència del vot dual. Benigànim va votar majoritàriament a Compromís en les valencianes, mentre que en les eleccions al parlament espanyol i en les municipals s’ha decantat pel PSPV, en totes dues ocasions per un estret marge.

L’Ajuntament d’Albaida continuarà per quatre anys més en mans de Compromís, que reedita la majoria absoluta de la legislatura anterior. La candidatura liderada per Josep Albert es reafirma així com el bastió principal dels valencianistes a la comarca, fet confirmat també en les eleccions a les Corts. El PP albaidí segueix la seua travessia pel desert i pateix una altra reculada de més de 200 vots respecte del 2015, i passa a tercera força superada per un PSPV que resisteix davant la candidatura local de La Vall Ens Uneix. De nou ací, una participació elevada (més del 75%) dóna una victòria clara a l’esquerra.

El PP perd la majoria absoluta a Aielo de Malferit i, tot i la victòria, cedirà previsiblement la batlia en favor del PSPV que, encara que perd vots lleugerament respecte el 2015, es veu beneficiat per l’entrada de Compromís a l’ajuntament. Precisament, la presència per primera vegada en la localitat d’una candidatura de la formació valencianista ha elevat la participació a Aielo de Malferit per damunt del 87%, fet molt significatiu que propicia el canvi electoral en un dels principals reductes populars de la Vall d’Albaida durant dotze anys.

Pel que fa a Bocairent, revalida la condició de graner socialista per antonomàsia amb una majoria absoluta encara més vigorosa. L’augment en més de 400 vots del PSPV es correspon amb la pèrdua de pràcticament els mateixos sufragis patida per Compromís, una situació radicalment diferent de la que es dóna en les eleccions valencianes.

Però més enllà dels resultats del principals nuclis urbans de la Vall, aquests comicis municipals reflecteixen, en general, un estancament i fins i tot una lleugera reculada de Compromís en la majoria dels municipis en què havia irromput amb força el 2015, amb l’excepció de Quatretonda, on la llista d’Aina Benavent s’imposa als socialistes.

Els casos de Montaverner, on ha governat els dos últims anys i ara queda en tercera posició; de Bocairent, poble on perd dos terços de vots; o d’Agullent, on, tot i conservar la majoria, es deixa 500 sufragis després de l’eixida de Jesús Pla, són especialment representatius de la reculada. Només els resultats obtinguts en les localitats on la coalició valencianista d’esquerres es presentava per primera vegada li permeten una lectura optimista de les eleccions, ja que aconsegueix trencar parcialment el bipartidisme tradicional i reafirmar-se com a clau de govern (com en el cas d’Aielo de Malferit i d’Atzeneta d’Albaida). La caiguda dels taronja, allà on té lloc, coincideix amb la tendència a l’alça del PSPV, cosa coherent amb el resultat de les generals espanyoles i de les valencianes.

A destacar també els pèssims resultats de Ciutadans en dos dels municipis on es presentava, Ontinyent i l’Olleria, en els quals no aconsegueix cap regidor. Només n’ha aconseguit un a Guadasséquies. Açò, junt amb la inexistència de candidatures de Vox a la Vall, ha permés al PP de mantenir uns resultats relativament similars als de 2015, i fins i tot, com en els casos de Montaverner i l’Olleria, recuperar les majories absolutes del passat.

Amb la fi de les eleccions municipals, valencianes, espanyoles i europees es posa fi al llarg cicle electoral que va començar aquell ja remot 25 de maig de 2014 amb els comicis al Parlament Europeu. Si aquell moment va evidenciar la fallida del sistema de partits tal i com l’havíem conegut des de feia dècades, així com la gradual institucionalització, assimilació i neutralització de l’ona de canvi que s’entreveia, les d’aquest 26 de maig apunten al retorn, encara incomplet, a la senda del bipartidisme, una tornada a la ‘normalitat’ farcida, malgrat tot, d’elements anòmals com l’entrada de l’extrema dreta a les institucions i la incògnita sobre la possible condemna als presos polítics catalans acusats de rebel·lió. Siga com siga, si ens atenem al resultat electoral, s’acosta un període de certa estabilitat tant al País Valencià com a l’estat espanyol. La recomposició del sistema polític després de la crisi econòmica de 2008 ha conclòs. La roda continua girant.