La frase mereixeria ser del nostre amic David Mira i Gramage, amb qui em veia de tant en tant i parlàvem dels esdeveniments particulars i dels generals o públics. Ara no podem trobar-nos físicament donades les circumstàncies, fins que les autoritats no decreten una d’aquelles fases que ens permeten de retrobar-nos de nou cara a cara a dos metres un de l’altre.

En la darrera conversa telefònica vam parlar de confinaments i de reduccions dels drets mínims de les persones, i entre moltes altres coses em va manifestar que li dolia i que li seguia dolent que tanta gent estiga patint per estar tancat a casa en contra de la seua voluntat. Li dolia la gent com a éssers una miqueta aliens a la seua categoria humana, perquè ell, David Mira Gramage no patia per estar tancat a casa, circumstància per a ell quotidiana des de ja fa anys i panys. David no va acceptar de massa bona gana la meua rialleta, malgrat la intenció amable, pel seu costum conegut per mi d’estar molts dies i nits, confinat a la seua cambra de lectures i escriptures. David em va fer una explicació de quins eren els seus motius vertaders, els que el feien estar reclòs la major part del temps a casa.

Més tard vaig pensar que l’adjectiu que més s’avenia al fet de tancar-se a casa, més o menys per voluntat pròpia, era el de ‘postergat’ i no confinat, és a dir, sentir-se anímicament en una situació socialment inferior a la que li correspondria en unes altres circumstàncies. Una mena de confinament ocasionat per causes socials, o polítiques, o morals, o vés i busca… Potser allò que l’obligue a estar-se a casa siga una mena de fòbia a la realitat que ens envolta, o deu l’agorafòbia? No, això no pot ser, David frueix de la conversa amb qui siga i davant un gran auditori també, en sap un munt d’enraonar. En tornar a parlar via telèfon, o millor fent una videoconferència, que està de moda, ja passarem llista dels fets actuals, de què fan els avorrits senyorets de Madrid pels carrers de la capital espanyola, carregats amb simbologia feixista, escampant els virus pel barri ric de Salamanca, aplaudits per la policia de negre, i no atonyinats com faria en altres barris.

I en una altra ocasió també en parlarem, i tal volta em diga que no, que és inexacte el que dic, el que escric, que ell el que fa és retreure’s, isolar-se, restringir-se, cohibir-se, amagar-se, relegar-se, fugir-se’n, estranyar-se, localitzar-se, deslocalitzar-se, desterrar-se, exiliar-se, anar-se’n allà on brama la tonyina…

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.