Si un conductor qualsevol va o ve entre Ontinyent i València, o Ontinyent i Alacant per Alcoi, per poc que es fixe o siga un poc observador, s’adonarà d’una cosa: cap poble mitjanament important dels que passe en els dos trajectes té l’autovia o ronda de circumval·lació tan a prop del nucli urbà com Ontinyent.

La ronda de circumval·lació i el pont del Salt del Bou d’Ontinyent es van fer fa dues dècades en temps de l’alcaldia del socialista Vicente Requena. Recordem que abans de fer-se, en els primers anys 90, es va plantejar que la ronda anara més separada del poble, més pròxima a la via del ferrocarril i la serra del Torrater. Però la idea va xocar amb dos inconvenients que es van convertir en imponderables. Un, les casetes amb un sobrecost en l’expropiació; i dos, havia de passar per on tenien terrenys –i cases, o mansions– gent important del món empresarial i del món aristocràtic. Així, la ronda es va fer pròxima al poble, quasi es pot dir que adossada al nucli urbà. D’aquesta manera és com els enllaços amb Ontinyent (Mesta, Daniel Gil i Comte de Torrefiel) van ser un pegat majúscul tots tres. Perquè els tècnics no podien fer cap altra cosa per la manca d’espai físic. Solament la rotonda d’on estan els bombers i la rotonda del Salt del Bou a Sant Rafael (a un extrem i l’altre de la ronda, precisament, en l’entrada est i oest) són uns enllaços com cal. En tots els altres casos són deficients, abonats al caos de la lògica i d’improbable solució.

Des del primer dia, des del 1997, l’Associació de Veïns El Llombo porta reclamant una entrada digna al nucli antic del poble i al barri del Llombo. Però quina entrada digna es pot fer, si d’origen estava mal dissenyada la ronda? Així, en un primer moment, l’Ajuntament s’hi va oposar, la Generalitat Valenciana s’hi va oposar, i solament ha sigut després de molts anys de reclamar-la quan els polítics d’un i altre estament han comprés l’argument i ens han donat la raó. Perquè la tenim. Perquè l’entrada a Torrefiel no és digna.

Ara, qualsevol solució que se li aplique tindrà una série de condicionants negatius. Encertar-la no és gens fàcil. La Generalitat ha dissenyat una rotonda annexa a la ronda de circumval·lació (a la que li han posat de nom ‘rotonda satèl·lit’) que dubten molt que puga ser eficaç i útil, raó per la qual es fa. Perquè una rotonda on els que vinguen de Bocairent no puguen entrar a l’avinguda del Comte de Torrefiel és un pegat evident. I una rotonda on els que isquen del nucli urbà se n’hagen d’anar a una altra rotonda (la de dalt del poliesportiu: és a dir, com ara) per agafar la ruta en direcció a Albaida és un pegat. Una rotonda annexa a la ronda que no fa el paper per al qual està destinada i costa un milió d’euros és un pegat monumental. Però també seria un pegat canalitzar el trànsit rodat per l’avinguda quan no té les dimensions adients i seria multiplicar la (teòrica) circulació al poble.

Estem doncs en el punt de partida. Mal si no es fa, mal si es fa una rotonda com cal, i pitjor si es fa la rotonda annexa a la ronda. El mal ve d’un començament on les coses es van fer de la pitjor manera possible. L’anomalia és Ontinyent (com a mostra, el primer paràgraf d’aquest editorial), un poble que en compte d’evolucionar sembla sovint que es moga cap a la involució.

Així les coses, una de les poques alternatives passa, inexorablement, per desenvolupar la segona fase del carrer de les Monges Carmelites, fins enllaçar-la amb la ronda de circumval·lació. Aleshores sí seria un bona solució al transit rodat. Però per a fer eixa faena, no hi ha ganes ni temps.