Òrbites

  • "És el moment en què passa més a prop del Sol i la força gravitatòria de l’estrella accelera el planeta perquè giravolte i isca propulsat envers la primavera"

Pere Brincs
08.01.2022 - 21:30
VilaWeb

El capvespre entra per la finestra. Una tènue resplendor d’allò que ha sigut el dia s’amaga darrere de les muntanyes. Els fanals, al carrer, estan encesos. Sent a la ràdio que la Terra solca l’univers amb la màxima velocitat que assoleix durant l’any, uns cent onze mil quilòmetres per hora. És el moment en què passa més a prop del Sol i la força gravitatòria de l’estrella accelera el planeta perquè giravolte i isca propulsat envers la primavera. Pensar-ho mentre l’aigua s’escalfa per al café produeix un vertigen d’immobilitat, de quietud excèntrica i imparable que, per uns instants, et fa fixar els ulls en el banc de la cuina per a no perdre el nord.

Els matins estan despertant-se amb una llum crua, amb l’anquilosament de la humitat. Tot s’esdevé amb una lentitud quasi d’insecte; els sorolls es fan llunyans i s’apaguen abans de sentir-se. Al camp no s’hi troben olors. Les vores dels camins mantenen la rosada perenne i sobre la fosforescència de l’agret s’ha format una capa de vellut transparent. Els carrerons més estrets resten mullats tot el dia, reverdides les voreres i les teulades.

Alguns dies s’instal·la una boira cotonosa, tan densa que s’és conscient d’estar respirant-la, com si el mateix cel hagués baixat arran de terra. Uns altres, la boira és només un canvi subtil en el paisatge, una línia alba que queda atrapada entre l’aire que vol escalfar-se i el de damunt, més fred, que li impedeix de difuminar-se en l’atmosfera.

He escrit alguna vegada sobre els hiverns russos dels contes de Txékhov, perquè sovint és el que em suscita aquesta estació. A pesar de ser hiverns glacials, amb els cruixits de les botes sobre el gel, sempre s’intueix la primavera en tombar la cantonada. Entreteixides entre les lletres que descriuen l’atonia de la neu pot endevinar-se el vertiginós viatge de la Terra cap a l’equinocci, com acaba d’anunciar la ràdio. És el moment en què les veus llunyanes s’acosten alhora que els arbres continuen en el seu dormissó protector. Per a això encara queden algunes setmanes; el temps vinent esdevindrà com a resultat d’una addició de canvis ínfims: el color de la llum, la tibantor de l’aire, la reverberació nova del campanar, la fressa dels ocells.

Tot el capvespre ha entrat ja per la finestra. La resplendor s’ha consumit darrere de les muntanyes i la tassa de café està buida. Els fanals, al carrer, romanen encesos.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any