He estat visitant el Museu Nacional d’Arqueologia i, ara, crec que ha valgut molt la pena el desplaçament. Feia temps que tenia aquest viatge pendent perquè des que l’havien remodelat, l’amic que m’ha fet de guia insistia i insistia en el fet que hi havíem d’anar. Sovint m’ha contat que, de xiquet, va passar molts matins d’escola entre aquelles sales, gràcies a un mestre que entenia aquelles parets com si foren les d’una aula. Em deia que aquest home, a qui el mateix Felipe González s’aixecà a saludar efusivament mentre es menjava un entrepà de formatge el dia que el mestre dugué els escolars al Congrés, era un tot un personatge. Encara que havia estat compromés amb la política, no abandonà mai la vocació docent, malgrat la validesa que altres companys, com el president espanyol d’aleshores, li reconeixien.

Doncs el meu amic se sabia, fil per randa, cada racó de l’edifici. Això era fruit dels matins dedicats a córrer pels passadissos sota la vigilància dels becaris, abans doctorands, que ajudaven el mestre en la bona criança dels xiquets. Així que, pràcticament, va ser com mostrar-me sa casa. Segons em deia, amb la remodelació, que ell ja coneixia, s’ha apostat per la qualitat de les peces en compte de la quantitat. És cert que la saturació visual sol ser un dels principals problemes que acusen els neòfits quan visiten els museus; el seguit de vitrines reblides d’importància els fan entrar en un estat hipnòtic poc recomanable.

A mi com m’agrada el tema, vaig entrar de ple i em vaig deixar dur per les històries menudes que contaven les peces, a banda de les explicacions oficials descrites en els rètols respectius. Vaig anar passant de la bellesa sabonosa del sílex desgastat a les estàtues capitals clàssiques; de les pedres megalítiques emprades per a bastir llindars i columnes fins a les fíbules i els camafeus que, al seu moment, es lluïren sobre túniques; i de la fusta rescatada del mànec d’una destral mil·lenària fins als tresors votius més rics.

Una altra cosa d’agrair va ser l’escassa confluència de públic. Aquesta circumstància, comentava el meu amic que era una prova més de la trista mostra de les tendències actuals que sempre solen moure’s cap als centres més publicitats. Tanmateix, jo estava encantat de no topar-me pràcticament amb ningú, de no haver de fer cues, perquè durant tota la vesprada el trànsit màxim degué ser d’unes vint persones. Tindre al teu davant les corones de Guarrazar, la Dama d’Elx, els bous de Guisando va ser com tornar a obrir les pàgines dels llibres d’Història de la infantesa, on apareixien les fotografies d’aquestes meravelles. 

Al cap d’una estona d’estar mirant-nos les restes momificades d’un guanxe canari, vaig preguntar al meu cicerone:

-Creus que aquest home hagués pogut imaginar-se mai que hauria de passar l’eternitat darrere d’un aparador, nu, i escodrinyat per tothom? Sé que la pregunta duia implícita una certa tragèdia de fons. És una de tantes contrarietats que té l’Arqueologia. Es tracta d’una disciplina destructiva per molta cura que es tinga a l’hora d’excavar, ja que no és tan sols de delicadesa. N’hi ha prou d’imaginar que els objectes, les restes que es troben, poques vegades es deixen al mateix lloc on es descobreixen. Es desenterren, s’estudien, es classifiquen i, en tot cas, com ací, s’exposen sota la quimera científica del coneixement temàtic o global. Trobe que poques vegades es té en compte la voluntat de les persones que són l’objecte d’estudi.

Recorde haver llegit una vegada una notícia que parlava sobre el descobriment d’una gran necròpoli medieval. S’hi explicava que al mateix cementeri es barrejaven tombes musulmanes, perfectament arrenglerades cap a l’est, amb altres soterraments cristians que s’intercalaven desordenats entre els primers, com si s’hagueren fet amb presses i correres sota l’ombra d’una pesta mortífera que obligava a sepultar de seguida les víctimes. Aparegueren matrimonis, mares amb fills, persones de totes les edats fins a un total de cent vuitanta cossos. La notícia continuava denunciant que, després de fer els estudis in situ, els cossos foren exhumats i que, des d’aleshores, romanien oblidats en caixons de taronja als baixos municipals de la població on es van localitzar.

Tant se val, doncs, que siga una vitrina, amb el condicionament ideal d’humitat i temperatura, com els caixons de plàstic amb el logotip d’un magatzem per guardar uns ossos. L’Arqueologia ajuda a entendre el tipus de cultura que hem conreat, i que conreem, al llarg de la història; és una de les poques matèries que atorguen el grau de disciplina a una exhumació. Però, de vegades, també és inevitable pensar que no es considera mai com a sagrat ni un bri de la pols que, un dia, va ser persona.