Vinc del desert del Sàhara, d’inaugurar una biblioteca. És a Dajla, el més allunyat, el més oblidat dels cinc campaments de refugiats sahrauís. És la quarta biblioteca que construïm, i és preciosa. En el centre hem plantat arbres, perquè els xiquets i els joves del Sàhara puguen experimentar el goig d’asseure’s a la seua ombra a llegir un llibre. No volem que eixa biblioteca siga cap “temple de silenci”, sinó més aviat un espai per al so, per al soroll. Una biblioteca que ja és el lloc més bell del campament. Un espai per a desitjar anar a buscar lectura, però també amistat, somnis compartits. Fins i tot amor. Un lloc en el qual enamorar-se mirant uns ulls per damunt d’un llibre. Perquè al cap i a la fi, la biblioteca és el lloc en el qual es descobreix a l’altre, de paper o de carn.’

Aquestes paraules que acabeu de llegir corresponen a l’inici del pregó del Dia de la Biblioteca de 2018, que es celebra cada 24 d’octubre, des de 1997, per iniciativa de l’Associació Espanyola d’Amics del Llibre Infantil i Juvenil. El pregó d’enguany, que du per títol El dia de la llum, és obra de Gonzalo Moure Trenor, un escriptor valencià que ha guanyat guardons importants, com Gran Angular, Barco de Vapor, Ala Delta, Primavera… i més recentment,  el premi Cervantes Chico 2017.

Llegir el pregó impulsa a conèixer aquest personatge i com no, la seua producció literària. Tot això ens condueix a un altra vessant més desconeguda de la seues activitats: la defensa del Dret de la Lectura per als infants, en aquest cas, els dels campaments de refugiats sahrauís. D’entre les seues nombroses obres infantils i juvenils calia escollir-ne una que aplegara al cor de majors i xiquets i aixé és com arribem a Palabras de Caramelo, que en poc més de 50 pàgines reflecteix tot un món de sentiments: alegria, amistat, tendresa, rebel·lió, dolor, mort… Però per damunt de tot poesia.

Per tant, és un llibre que han de llegir pares i fills i al finalitzar, com diu Moure, els pares han de preguntar als fills, perquè del dolor per la mort de Caramelo, naixerà una nova consciència. De fent, no vos toca el cor llegir?

‘El pequeño Kori tenía ocho años y vivía en Smara, uno de los campamentos de refugiados donde habitan los saharauis, en el desierto argelino. Eso era todo lo que había visto en su vida, la hammada: piedras, arena inacabable, jaimas, unos pobres cuartitos de adobe, los corrales de los animales, algunos edificios encalados más grandes, entre los que estaba su escuela, una bandera dehilachada, y el cielo.
Nada más. Ni un poco de hierba, ni un árbol en el horizonte…

Actualment vivim en una societat molt sensibilitzada amb els temes socials. Hi ha moltes associacions, ONG, grups socials i un llarg etcètera que lluiten  i defenen als més desfavorits, a les dones, als migrants, el medi ambient, els animals… Activistes de tota mena mamprenen accions encaminades a difondre i buscar suports per a les seues tasques. Enmig de campanyes tan espectaculars com les de Greenpeace, Metges sense Fronteres, etc., trobem un col·lectiu amb una tasca poc visualitzada, però no menys important: el que engloba als escriptors, bibliotecaris, llibreters i qualsevol persona implicada en el llibre i la lectura. Què fem o què podem fer? La resposta és molt clara: acostar els llibres i la lectura a qui no en té. Eixe és un treball que no acapara grans titulars als noticiaris, però que, constant i callat, el du a terme gent molt implicada. Un gran exemple el tenim amb Gonzalo Moure Trenor: el món que reflecteix en els contes i novel·les naix de l’experiència treballant en els campaments de refugiats sahrauís. Una realitat de què la Vall d’Albaida és coneixedora i se’n fa ressò.

Al costat de Moure hi ha també bibliotecaris, no puc deixar de mencionar-ho per la part que ens pertoca. Per això he triat un altra imatge per a il·lustrar la recomanació, a més de la portada del llibre. Es tracta de la fotografia de la biblioteca de Smara, enviada per Teresa Gomis, la bibliotecària de Guadassuar, fa tan sols tres setmanes, on estava col·laborant amb aquests projectes.

Les dues hem coincidit, al llegir Palabras de Caramelo, en el mateix sentiment: ens eixien les llàgrimes.

No puc acabar sense fer-me una pregunta. Si Gonzalo Moure és valencià, (encara que viu des de fa molt anys a Astúries),  i els seus llibres relaten els problemes socials,sovint conflictes entre pares i fills, amb una exquisida conducció de la sensibilitat, per a quan la traducció al valencià de la seua obra?

La teua biblioteca