Entre 1992 i 1997, l’actuació en la famosíssima sèrie televisiva Baywatch (Els vigilants de la platja) catapultà Pamela Anderson a l’Olimp de la fama. La imatge de Pamela fou utilitzada repetidament com a símbol sexual i, de passada, com a imatge representativa del poder i l’opulència ianquis. Una de les fotografies més icòniques representa l’actriu americana, d’origen canadenc, envoltada en la bandera nord-americana de barres i estrelles. S’hi transmetia el missatge de la superioritat americana sobre la resta del món. I tot això amb la utilització del cos d’una dona famosa com a estendard i decoració de l’american way of life. Uns anys després, l’artista valencià Antoni Miró va aprofitar la famosa fotografia de Pamela amb la intenció de llançar un missatge absolutament oposat. A aquella mateixa imatge d’una dona rossa i sensual, submisa al glamur de la forma de vida americana, volia donar-li un caire absolutament antagònic de l’original. I per a aconseguir-ho, simplement va canviar els colors de la bandera. D’aquesta manera, posant aquella mateixa dona al capdavant d’un moviment reivindicatiu, d’un país i d’una gent que des de la modèstia i el respecte reclamen el seu lloc al món, convertia el paper passiu de la dona, purament decoratiu, en un paper actiu de reivindicació, de revolta, de protesta. Aquella dona submisa a l’imperialisme i al masclisme americà, passaria a representar justament el contrari, l’apoderament femení; aquella mateixa dona agafaria el paper de capdavantera en un moviment de reivindicació política, social i cultural; aquella dona que es deixava dur, estiraria el carro de la causa valencianista com a paradigma de les lluites universals per la dignitat. Aquell petit però substancial canvi de colors transformaria la Pamela icònica dels pòsters sexis en la icònica Liberté al capdavant del poble descontent. 

Aquesta era la intenció d’Antoni Miró quan va pintar el quadre de la senyera. El currículum de Miró és tan extens i explícit que no hauria de caldre justificar-lo de cap manera. En la seua variada obra ocupen un paper preponderant les imatges per la igualtat, la justícia i la pau, per les lluites feministes, pel poble palestí, pels emigrants, pels oprimits, pels marginats… Antoni Miró ha militat en la causa feminista des dels principis al costat de figures tan rellevants com Montserrat Roig o Isabel Clara Simó.

Fa anys que la figura d’Antoni Miró està lligada al poble d’Otos. Una exposició de més de cent obres seues ompli el palau-ajuntament, exposició que ha estat visitada per milers de persones i en la qual es pot contemplar, entre moltes més, el quadre de la senyera. L’actual equip de govern de l’Ajuntament d’Otos continua una tasca de molts anys d’ajuntaments progressistes que s’han destacat per la lluita per la igualtat. Dues mostres recents d’aquesta manera de ser i de fer són el rellotge de sol dedicat a les dones, inaugurat el 8 de març del 2018 i ple de referències feministes, i la bossa que s’ha repartit a totes les cases del poble com a regal de festes 2019 de l’ajuntament als veïns en què apareix un símbol feminista, un dibuix d’una raboseta i un lema: ‘A Otos ens volem lliures, vives, feministes, combatives i rebels.’ Per una altra banda, l’ajuntament està format per tres dones i quatre hòmens que triaren aquesta imatge per unanimitat. Segurament perquè, coneixent Miró com el coneixem, ni ens passava pel cap que el contingut i la intencionalitat d’aquesta imatge tinguera res a veure amb el ‘patriarcat estructural’ que alguns hi han volgut veure. 

Dit això, afirmem que ningú no pot posar en dubte el caràcter feminista, actiu i militant de l’artista Antoni Miró i de l’Ajuntament d’Otos, com tampoc no es pot posar en dubte la intencionalitat de l’autor ni la dels regidors. Una altra cosa ben diferent és l’aspecte artístic, el purament estètic, de la imatge. Ni que siga de Miró, ni que fóra de qualsevol altre artista, no fa que ens haja d’agradar necessàriament aquesta obra.

Per tot això, agraïm sincerament les crítiques que s’han fet amb un esperit constructiu i convidem tothom a una reflexió serena, democràtica, proporcionada i generosa sobre el tema. 

 

Otos, agost de 2019