Vaig conduint i pense com començaré aquest article quan em pose a escriure’l. L’autopista per on circule fa pocs mesos que s’ha alliberat després de reivindicacions de tots els colors. Anys d’associacionisme, de manifestacions, de talls de carreteres, de discursos inflamats, etcètera, etcètera. Ara passe el Devastador, el riu Xúquer, que a l’ombra de les tranquil·les canyes sembla una inofensiva sequieta. La velocitat a la qual marxe em dóna temps d’apreciar el color del riu, del mateix cromatisme brut que agafa l’aigua en el pot on l’aquarel·lista neteja els pinzells.

Tot està partit quan viatges per autopista: els horts, els arrossars, els termes, els polígons, els camins. L’autopista és com la ratlla que traçà amb la punta d’una llança un déu mitològic sense mirar pèl, tenint en compte regles vedades per als mortals i, en tot cas, seguint la topografia més pràctica. A estones veig la circulació que du la carretera general. És com una altra ratlla més prima que discorre anàloga per on viatge, més pròxima unes vegades, més allunyada unes altres, com si existira una vergonya d’inferioritat que impedeix el diàleg amb el gegant.

Avance i trobe els trams d’una nova autovia que s’està construint a trossos, com si fos un altre ciclop que cal muntar a peces, fonamentant els pilars dels ponts futurs, traçant els peralts i aixecant els talussos que resultaran inexpugnables. Després, serà simplement qüestió d’unir les peces i la carretera estarà enllestida per a la inauguració, per a tallar la cinta que, com a penyora cavalleresca, farà passar els nobles a la posteritat. Quin abús! -pense jo.

D’aquell ‘tots els camins condueixen a Roma’, s’ha passat a ‘com més camins, més rica és Roma’. Però caldria saber quins són ara els romans, qui fa les ratlles amb la punta de llança. No vull insinuar tampoc que hi haja una mà negra, una mena de Club Bilderberg, més o menys amanós, que té com a finalitat la conspiració perquè els rics siguen cada vegada més rics o perquè els pobres siguen cada vegada més pobres, perquè cada vegada hi haja més asfalt i més duplicació en les carreteres. No és això, i reconec que caure en l’infantilisme aquest de donar la culpa als altres és una temptació difícil de resistir. Sóc jo mateix qui està perpetrant aquestes trapelleries tan penoses, no pel fet d’usar les infraestructures que considere sobrants -que, potser, també- sinó pel fet que pertany a una societat que es construeix exactament i mil·limètricament com vol. Amb totes les desigualtats, desproporcions, injustícies, transgressions i abusos. Així, cooperem, sensu stricto, en la perpetuació de l’espècie. Tan simple i poc original com això. Certament, en els humans s’aglutinen tot el seguit de relacions intraespecífiques que, en altres éssers, se solen donar per separat. Nosaltres som al mateix temps, i segons la conveniència: familiars, gregaris, estatals i colonials; per no dir que també desenvolupem una competència ferotge pels recursos, la reproducció i la dominància social.

És clar que, entre més coses, l’autoconsciència és la diferència essencial amb la resta d’éssers vius. I posats a tindre’n -de consciència, dic- paga la pena de tindre-la bona. Quan notem que vol traure el cap qualsevol conat de defecte propi, sempre tindrem a l’abast un Trump, un Abascal, un Xi Jinping, un Iglesias, una església o una altra, tant se val, per a clavar les agulles del més punyent vudú i sentir-nos diferents, més bones persones o, com se sol dir ara amb una prolixitat repel·lent, més bons ciutadans i ciutadanes. Tornarem, doncs, a les manifestacions de solidíssims principis i als talls d’una de les replicades carreteres.

Jo mateix he de confessar que cada dia estic més enganxat a un canal de YouTube que selecciona les millors actuacions dels actuals actors polítics. La verborrea plagada d’adjectius angulosos resulta addictiva perquè trasllada el pensament cap a l’altre i no a u mateix. I així es poden passar dies, mesos, la vida, organitzant mentalment els bàndols dels amics i els enemics, talment com en un partit de futbol. Mentrestant, s’esprem des de la política la geometria del paral·lelisme, tant en l’aspecte material com en l’abstracte, perquè sembla que és el més rentable per a aquells que, per a descarregar la nostra mala consciència, diem que mouen el món com si la cosa no fóra cosa nostra.

Quan la circulació que dibuixa la carretera general s’incorpora com un afluent a l’autopista, em veig com un actor de teatre que mire en els altres la meua pròpia representació. Per això he d’assumir tots els errors de la societat que trobe odiosos i que, comptat i debatut, sóc jo mateix; m’agrade més o em deixe d’agradar.  I, veus, parlant, parlant, m’he passat l’eixida cap a Roma.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.