Passarel·la, segon intent

En la segona meitat dels anys vuitanta, sent batle d’Ontinyent Rafael Tortosa Vañó, es va plantejar la possibilitat de construir una passarel·la per a vianants per damunt del barranc del riu Clariano que enllaçara el barri de Sant Rafael amb el barri de la Vila i, per extensió, el Poble Nou.

Recorde que aleshores la proposta va ser presa amb il·lusió per part de l’Associació de Veïns del Barri de Sant Rafel, l’única que hi havia a Ontinyent. Ho veien bé, com una possibilitat comunicacional que era viable, d’acostar el barri al poble, amb una inversió relativament modesta.

El secretari de l’associació veïnal, Rafael Sanchis Ribera –qui després seria el millor president que ha tingut l’entitat en els ja quasi 40 anys de vida del col·lectiu– veia amb bons ulls la idea. De fet, crec recordar (però no n’estic segur) que la revista que coordinava, El nostre barri, que edita –o editava– l’associació veïnal, va traure un número amb un fotomuntatge en portada on es veia la passarel·la connectant el barri de Sant Rafael amb el Poble Nou.

Recorde que parlant del tema amb Sanchis, estàvem els dos a favor i, a més a més, la véiem com, potser, l’última oportunitat d’evitar la mort de la Vila i del carrer Major. La passarel·la havia d’anar des del carrer de Juan Belda Pastor fins la Vila. Era un obra mitjana però de resultats majúsculs: facilitar a 8.000 persones la comunicació amb el centre del poble (i a banda, a la inversa, del poble cap a Sant Rafael també). Com, a més a més, el punt final del trajecte no té possibilitats reals d’aparcament, el projecte resultava més il·lusionador encara.

Però van anar passant els anys i la passarel·la no es va fer. I va anar caient en l’oblit. Rafael Tortosa Vañó va acabar de batle en 1991, substituït per Vicente Requena Albert, i al cap d’un temps, allò que era una esperança factible o il·lusòria, va engreixar el sac de les il·lusions perdudes.

Com no sóc futuròleg –ningú no ho és, diga què diga– no sé com estaria la Vila i el Poble Nou si s’haguera construït la passarel·la. Però una cosa és segura: pitjor que ara no estaria. Per tant, solament queda una possibilitat: que s’haguera fet el pas per a vianants, i a hores d’ara estigués millor, amb més comerços i més vida i el poble d’Ontinyent no tindria tan escorada la seua existència quotidiana cap a l’Est.   

Ara es torna a parlar de la possibilitat d’unir les dues part dels poble amb un viaducte. No sé si s’arriba a hora. Però com que les comunicacions són vitals, els llocs d’aparcaments escassos, el barri de Sant Rafael està apartat per l’orografia d’Ontinyent capritxosa i trencadissa, tant de bo es construïsca. Però al cap d’un any o dos, i no esperar que la Vila, el carrer Major i el Poble Nou s’ensorren definitivament.