S’ha celebrat un acte en pro del dret vegetal. Conta la crònica que hi ha assistit una significativa representació social: artistes, polítics, poetes, pintors, escriptors i pensadors. Quede seduït per l’elenc que concorre a l’acte. Tant, que deixe encetada la notícia que estic llegint i quede abstret entre cabòries. Si ara mateix hagués de decidir a què dedicar-me, diria que a pensador. Quina elevada ocupació per a consagrar la vida! Em sembla un ofici, si es pot dir així, molt superior a qualsevol altre que se m’ocórrega en aquest moment.

Mai no havia reparat en aquesta qüestió perquè sempre he relacionat el terme amb l’estàtua de Rodin. Per això, pensador, em semblava, simplement, un posat, la postura d’un model avorrit i enteranyinat. I a aquest pensador de factura metàl·lica només li atribuïa un lleugeríssim rondineig mental. Si de cas, una remotíssima cavil·lació sobre la necessitat de mantenir aquella musculatura hercúlia per tal de guanyar-se la vida.

Em pregunte si pensador deu ser un terme semblant a filòsof o intel·lectual. Per moments, tot em sona d’un estil semblant. Però, tot seguit, hi veig les diferències. Els filòsofs es deuen a la reflexió rigorosa, a fer malabarisme sobre les qüestions universals. Acostumen a desbrossar sendes perquè la ment camine lliure, orienten el pensament a través de camins bondadosos fins a un caramull de virtuts.  Imagine els filòsofs com uns éssers vestits amb túnica de plecs rectes i venerables o abillats amb una ajustada levita i un floc al voltant del coll endurit de la camisa.

Per altra banda, l’intel·lectual tira més a xerraire, a parlar d’oïda. És, potser, un títol polivalent que tant aprofita per a teoritzar sobre el futbol o l’ecologisme. Fa l’efecte que l’intel·lectual s’embruta poc els dits amb tinta perquè tampoc disposa de massa temps per a descriure les seues teories, ja que l’intel·lectualisme és una condició que obliga i, per tant, comporta molts compromisos.

Ser pensador deu ser una altra cosa. Com una mena de treballador autònom del sector de l’erudició. A priori, em sembla una cosa més diligent i animat que les anteriors dedicacions. I, en què pensaran els pensadors? -em pregunte. Jo mateix en tinc tot el dia el cap ple, de pensaments. M’he passat part de la vida desestimant-los, com si foren els pètals d’una flor deixats caure: uns per extravagants, altres per primitius o inútils, uns altres per subversius. En tinc tants que, igual, pense que m’hi hagués pogut dedicar, a pensar -dic- vertaderament, professionalment. Si almenys hagués sabut inventar paraules noves, trobar alguna congruència per inhòspita que fóra o mantenir la lògica més enllà d’un quart d’hora. Qui sap!

Però, arribats a aquest punt, tinc enveja dels pensadors professionals, ho admet.  Encara que em fa l’efecte que jo només arribaria a compostador d’idees. Per això també reconec que, més d’una vegada, note la buidor mental i és en aquests moments quan em veig a mi mateixa amb la mirada perduda, encorbat cap endavant, sostenint-me el mentó sobre el dors de la mà. Com l’estàtua de Rodin, que tan sols sembla aspirar a entendre un sospir, el bri d’una realitat que li és massa llunyana. Vist açò, conformem-nos a existir i en pau, senyors.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.