Per mèrits propis

Per mèrits propis, tot el poder que històricament els havia situats al cim del planeta, l’han anat malbaratant i perdent. A més, sense dignitat. O, precisament, per no tindre’n. De tot arreu on  s’havien imposat per força, econòmica o militar, n’han acabat desplaçats, soltant amarres amb la cua entre cames. A Amèrica, a Europa, a… Colònies que a mans de l’avidesa i cobdícia desmesurada del Regne de les Espanyes -o més ben dit dels governants que, majoritàriament, sempre l’han representat- el més rellevant que han aconseguit és incubar i fer créixer hostilitats ben guanyades.

Per mèrits propis, sí. I restem nosaltres, últim bastió al que no volen ni poden renunciar perquè els hi va el ser o no ser de què són i de què gaudeixen encara. I no per l’estima que ens tenen ni per altres romanços de pertinença, sinó, com sempre, pel que econòmicament i estratègicament els signifiquem. Unitat d’Espanya?: se’n riurien (per no dir-la més grossa), d’ella i de nosaltres si no fóra així, valencianets espanyolitzats, patriotes d’ells? O no? Què creieu que els importaríem si fórem una part de les zones estepàries que ja tenen? I no ho dic per menyspreu, sinó en honor a la veritat, només per posar blanc sobre negre tot allò que ens volen fer empassar. Quina ‘Madre Patria’, real, vertadera, sentint-se com a tal és capaç al llarg dels segles d’inculcar animadversió, si no odi, contra qui considera part de si mateixa, contra Catalunya? I de moment no tant a nosaltres en la mesura que ens donen per assimilats?

Tot el que fan al Principat, a curt o llarg termini, els esdevindrà, amb signatura pròpia, la sentència condemnatòria a la seua prepotència i despotisme històric, intravenosament, cerebralment, perversament inculcat als seus súbdits contra els ‘diferents’ que, per dignitat, no se li sotmeten acríticament. Entre els quals hi som nosaltres. Delicte de rebel·lió, de violència, d’odi? De qui i contra qui, senyories? El mon capgirat. Quina farsa més gran! Quin cinisme!

Espanya, quines maneres més indecents tens de mostrar-nos la teua estima. Llàstima que aquest amor obsessiu-possessiu que ens tens i això que eres no prescriga com ho fan, per llei, tants delictes dels qui et representen a casa nostra. I llàstima també que no prescriguen, igualment, els vots de tots els col·laboracionistes que en aquest país, de dretes o d’esquerres, segueixen apostant per tu, en contra de sí mateix, en conta nostra.