“La Mediterrània és com un perfum” -ho deia Maria del Mar Bonet. I amb aquesta aconseguida metàfora evidenciava, d’una banda, la dificultat de caracteritzar científicament en què consisteix la tantes vegades reivindicada “mediterraneïtat” –i darrerament amb la profunda banalitat de les intencions comercials més crues- , i de l’altra, la naturalesa definitivament intuïtiva, sensual, d’aquest caràcter mediterrani.

En efecte, difícilment trobareu un antropòleg o un etnomusicòleg que no acompanye el seu anàlisi de les cultures mediterrànies amb un enfilall de reticències i prevencions: “és molt difícil parlar d’una cultura mediterrània homogènia”, o d’una “música mediterrània, així, en genèric”, us advertirà una i altra vegada.

Tanmateix, per als qui no es deuen a cap disciplina acadèmica i són usuaris o productors d’aquesta cultura –com la mateixa Maria del Mar- resulta ben bé impossible no identificar eixe perfum, eixe element invisible que pot romandre ocult a l’escrutini de la raó, però que es perfectament detectable pels sentits.

Escoltem una música i l’olfacte la situa immediatament en un determinat marc geogràfic: les escales musicals emprades, els patrons rítmics sobre els quals es desenvolupa, determinades construccions harmòniques o la mateixa absència d’aquestes, la forma de col·locar les ornamentacions, el pathos expressiu de les veus, la recurrència de determinats instruments de corda, de vent o de percussió, etc., ens ubiquen, irremeiablement ben a prop de la voreta del nostre mar. Potser és el Peloponès o Anatòlia, potser Ístria o Sicília, Algèria o el Líban, Provença o Andalusia, Còrsega o el País Valencià: sabem que eixa forma d’ordenar els sons ens resulta íntima o familiar.

I la veritat és que no podria ser d’altra manera: des de l’origen de les civilitzacions, el Mediterrani ha sigut un lloc de trobada i d’intercanvi, de guerra i de comerç: un “gran pati interior”, en afortunada expressió de Vicent Torrent, on els veïns de les seues ribes han bescanviat al llarg dels segles béns i paraules, moneda i cultures, perfum i cançons.

Trobe que en aquests anys en què hem convertit la nostra mar en una frontera difícilment franquejable, en què decisions polítiques concretes –mancades de visió de futur i d’humanitat- han transformat un mar de vida en un mar de mort, és més urgent que mai posar l’accent en aquest perfum mediterrani, en l’empremta que tants segles de convivència han deixat en les nostres músiques, en eixos elements culturals compartits que ens han fet persones més completes i més felices. La indecència política només pot combatre’s des de la intel·ligència popular. Des de la modèstia de les nostres petites accions quotidianes, com hissar ben alta la bandera mediterrània en aquest dies d’aprenentatge musical. Tant de bo siga ben profitós.