‘Torne a experimentar l’atracció que exerceixen sobre mi les roques’. Així escrivia Goethe quan, a parer meu, abaixava la guàrdia i se li oblidava la condició de disciplinat viatger alemany. Era quan subduïa sota l’encís que l’envoltava i s’abandonava a la confessió personal sense cap objectiu analític. Això va ser quan visità Bolonya l’any 1786. La frase l’escrivia mentre rebuscava en uns camps prop de la ciutat l’anomenada barita o fosfori de propietats luminescents. Després, torna a imbuir-se en el paper analític quan descriu l’estructura del jaciment detallant la disposició de les argiles i els esquists o bé teoritza sobre la formació dels minerals que troba.

Les descripcions tècniques de la geologia que trepitja mentre viatja són molt encertades, i més quan la Geologia, en majúscules, tan sols balbucejava. Aleshores, la lluita entre el fixisme catastrofista de Cuvier, que defensava una Terra eviterna i sense canvis des de la creació, i l’actualisme de l’evolucionista Lyell, que defensava tot el contrari, va servir per a bressolar els fonaments d’aquesta ciència.

La meua estada a Bolonya va ser curta, quasi tant com la de Goethe que passà tres nits en aquesta ciutat de camí a Roma, com a excusa per a escriure el seu Viatge a Itàlia. Jo hi vaig viure als afores, al costat de la via Stalingrado. Quan l’escriptor hi va viatjar va descriure la ciutat com ‘antiga, venerable i docta’; quan jo hi vaig ser també hi havia un consens a caracteritzar-la amb tres adjectius: ‘dotta, grassa e rossa’. Ai, els qualificatius, quines ulleres tan ben graduades quan estan ben triats!

A diferència dels passejos que a poqueta nit Goethe trobava lliures de la gentalla que durant el dia atapeïa les arcades protegint-se del sol i la intempèrie, ara, Bolonya està igual d’abarrotada al matí que a la nit. Des del primer moment vaig quedar enamorat de les dues torres: Garisenda i Asinelli. Les veia, quan passava per allí, com dos amants de noms llegendaris, malgrat ser la representació de l’arrogància de dues famílies medievals que pretenien aixecar el seu nom tan alt com podien. Però aquella pàtina de decrepitud, de brutícia tan apegada a la pell que mostren moltes ciutats italianes, quasi que fa dispensar el pecat de la supèrbia i, en el meu cas, el transforma en una admiració contemplativa.

Les teulades vistes des dels quasi cent metres del gegant Asinelli encara continuen estranyament netes com elogiava Goethe. Des d’ací estant la inclinació de Garisenda es veu exagerada, com si d’un moment a l’altre pogués perdre les forces i desplomar-se en un desmai definitiu. No és curiós que l’escriptor alemany escrivira literalment que la imatge de la torre inclinada li semblara espantosa, però supose que havia de mantenir la compostura germànica davant les anomalies. És més, ell pensava que estava construïda així a posta. Com si la cobejança humana hagués aguditzat el sentit dels mestres d’obra per a construir l’equilibri impossible requerit pels seus senyors a fi de superar els veïns.

Però, certament, en aquest cas la geologia actual torna a explicar el progressiu enfonsament de les arrels de la torre enclavada en argila, modelada amb els segles pel pes de les estructures que ha de suportar. L’arquitecte Fernando Estrada resumeix aquestes enigmàtiques inclinacions que mantenen molts edificis per tot arreu del món amb la frase ‘de vegades pense que alguns edificis no cauen perquè tenen por a caure’. Jo també veig en aquesta idea una de les explicacions més plausibles dels equilibris forçats. Tot, però, és discutible i n’hi ha prou de fer una passejada per la biblioteca de l’Archiginnasio i veure les primeres edicions dels Principis de Geologia, de Charles Lyell al costat de la Teoria de la Terra, de George Cuvier, per a sentir l’apassionament antagònic. Llàstima que els exemplars -comprensiblement- no es puguen fullejar.

Però tornant al tema amb què començava, a mi, de vegades, també em passa que sent un arravatament per algunes pedres ordinàries, una mena d’estimació rara, com la descoberta d’un tresor infantil i menut. Tot just, a la Piazza Santo Estefano, l’esplanada empedrada tenia una calba on les llambordes estaven soltes i que haurien de reparar. Doncs allí mateix, a Bolonya, com Goethe, en un dels costats que fa el triangle d’aquesta plaça, vaig sentir el rampell geològic i, tan dissimulat com vaig poder, vaig agafar una llamborda granat, de pòrfir granític, i me la vaig guardar a la bossa. Quan vaig arribar al pis, prop de la via Stalingrado, la vaig rentar amb l’aigua del lavabo i em vaig imaginar la imatge que donaria en passar el túnel de raigs X de l’aeroport. Ara viu al pati, abstreta en el seu món mineral, al costat d’altres pedres recollides -sempre amb la seua conformitat. Tinc costum d’acaronar-les quan passe a prop d’elles. El que més m’agrada és veure com es mullen quan els plou damunt perquè, malgrat el temps que duen d’una forma més o menys civilitzada a casa, sempre es desperten feréstegues en sentir les gotes de pluja pessigant-los l’enteniment.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.