El terra de la plaça de Pinet està cobert per les fulles grogues que han sigut arraconades pel vendaval sota la balustrada que envolta la plaça. Aquesta està elevada per un costat set escalons per tal d’anivellar-la amb el carrer que baixa per l’altra banda.

En la façana, arrecerat en la posella, Sant Pere fa que camina amb un pas petrificat. Sembla un bon Sant, amatent i comprensiu. Tal vegada siga per això que li han pintat la túnica  de blau cel i la pell de color delicat.

Enfront de l’església està l’Ajuntament. És un edifici modern que delimita també el perímetre de l’església. Mire a través de les portes tancades: columnes de cadires de plàstic i ornaments de Nadal s’amuntonen al costat de l’entrada. On havien de guardar-se sinó?

En aquest moment una campana fa un toc exagerat, sec, inesperat. Em mire el rellotge i són les onze i mitja. Trobe que el temps en aquests pobles tendeix a dur un altre ritme.

Baixe pel carrer Major i sent: ‘anem a l’oliva’ -diu un jove a l’interlocutor que roman dins d’una tenda d’ultramarins. ‘Hui ens xuplarem els dits’ -afegeix entre estoic i resignat. Ell puja a un cotxe que l’espera i jo continue carrer avall. Veig que en un balcó resisteixen les banderetes d’alguna festa que semblen haver passat per una guerra. S’hi veuen prou cases tancades i seguint el mateix carrer, de seguida, arribe al cap del poble. A la dreta, una aigüera rodeja les cases per darrere com si fos el fossat d’un castell. És curiós com en alguns trams la riera s’ha cobert per tal d’allargar les cases i construir cotxeres. La roba estesa en un terrat s’infla a xanglots com si hagués enfollit i volgués escapar del fil que la reté a cada ràfega.

Tocant el poble es veuen bancals abandonats amb ametlers secs. Ja als afores, trobe dos senyals: una que indica la ubicació del pou de l’aigua potable, i l’altra, el paratge del Surar. Fa temps que hi vaig estar però hui no pujaré perquè el vent és intempestiu. La surera sempre m’ha semblat el millor arbre per acollir un mussol en una de les seues branques plenes de calls. És curiós com els espais naturals han perdurat intactes en el temps tan sols si no se’ls ha pogut treure una utilitat directa. Ocorre el contrari amb les obres: per antigues que siguen, només tenen garantida la supervivència mentre són útils.

Al costat, una quadrilla de xops nus sembla que estan en un dormissó inquiet. Es bressolen amb el vent i les branques més altes fan una fregadissa que per moments es converteix en tremolor. El joc de sorolls em recorda la mar.

Al cel no hi ha ni un núvol. Es veu alt, brillant. No mostra cap punt de referència de tan blau com és. És un cel absolut. M’acoste cap al poliesportiu i està desert. Comencen a sonar unes campanades. En conte dotze. Mire el meu rellotge i veig que ara anem a l’hora. Al cap d’uns segons es reprenen els tocs. Aquests darrers no són automàtics, com els primers. Els intervals entre els tocs són irregulars i pense en algun devot encarregat d’anunciar l’àngelus. Torna el silenci, i quan ja no ho esperava, un altre toc volander. Em replantege la benigna conclusió a la qual havia arribat.

Retorne cap al poble pel carrer Major. Una motoserra es desgallita per algun bancal amagat. Repare que en una façana hi ha un rellotge de sol. L’ombra cau tot just sobre el dotze romà. Tempus fugit, em diu també per escrit el rellotge que hi ha a la façana d’una d’aquelles cases que estan tancades.

Torne a la plaça i em fixe en alguns balcons plens de geranis amb els quals no havia reparat abans. Baixe pel carrer de Llutxent que s’estreny fins a convertir-se en carreró per a desembocar a l’entrada del poble, enfront del cementeri. És una construcció menuda, quadrada, amb les parets perimetrals folrades de nínxols, com és costum. Els fils de la llum que travessen enlairats udolen. Veig una mica més enllà una parcel·la plena de mecanismes que giren embogits pel vent: molinets, espirals, avionets i hèlixs solitàries. Semblen desvanits amb el dia que ha eixit hui. Em pregunte qui deu ser l’artista eòlic de Pinet.

Torne fàcilment amb dues camallades de bell nou al carrer de Sant Pere i faig el tram ascendent del carrer de l’Església. Mentre vaig caminant veig dues sabates brutes que han deixat caure en un portal per no xafigar la casa. Esperen, pacients, que torne el seu amo. Vaig pujant la costera del carrer i veig dos coloms domèstics sobre un fil de la llum. Separades del centre del poble, en la zona més costeruda, trobe algunes cases i el que devia ser el dipòsit d’aigua potable antic que ara sembla un búnquer abandonat. Sona una altra campanada solta que sembla fortuïta. Mire i són les dotze i mitja.

Recorde el bar dels ciclistes i baixe per a menjar alguna cosa. Està fent cantó i és un local menut. Entre i, malgrat la gentada que deu haver passat per allí aquell matí, fa olor de net. En una paret hi ha penjat el cap d’un porc senglar que amb els anys ha agafat un posat amansit, quasi familiar. En una taula tres homes beuen cervesa d’una botella comuna de litre i picotegen cacaus. M’acoste a la barra i li pregunte a l’home que hi ha al darrere del taulell si puc dinar.

-Alguna cosa hi haurà -em contesta assaonat i se n’entra a la diminuta cuina que està darrere. Ara ix una dona de mitjana edat.

-Què voldria? -em pregunta.

-El que tinguen -dic.

-Ara li pregunte a la xica -i se n’entra novament cap a la cuina.

Torna a eixir una altra dona diferent.

-Vol dinar? -em pregunta. Haurà de ser entrepà perquè de calent hauria d’haver-ho encomanat.

-Molt bé, però millor si m’ho posa en plat, si li ve bé -li dic.

-Clar, home! Què voldrà? Corder, cansalada, figatells?

-Això mateix, figatells -li dic.

-I creïlles?

-També.

La dona torna a entrar a la cuina i ix escopetada amb la cartera en la mà i diu:

-Espere que no m’hagen tancat la tenda.

-Faça’m el que tinga, dona, que a mi m’agrada tot -li dic per estalviar-li l’eixida.

-No és per vosté -em contesta- és que espere més gent per a dinar.

Finalment, dine els dos figatells amb creïlles i una ensalada que duia un vitet que rabiava. Pague i quan estic eixint em creue amb un grup d’excursionistes professionals. Retorne a casa gelat.

Article relacionat: Pinet (I)

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb