He retrobat aquest llibre a la prestatgeria quan en buscava un altre. L’he tret de la fila on manté una verticalitat col·lectiva i l’he estat mirant. S’ha fet vell, les tapes han perdut color i el roig jove ha passat a ser apagat, estantís. Les vores i les puntes estan pelades com si haguessen passat mitja vida viatjant i el llom on es llig Platero y yo, Juan Ramon Jiménez i el número dos, de la col·lecció a la qual pertany, han deixat d’estar escrites amb lletres blanques que s’han tornat quasi marrons, com el paper d’estrassa. Quan he obert el volum he pogut notar l’olor seca i engroguida de les pàgines. Acostant-me el llibre obert al nas l’he aspirat profundament i he ensumat la pols, la pasta de cel·lulosa, la tinta, la flaire de les lletres i les imatges amb què està il·lustrat d’una forma tan simple.

Concretament, aquest exemplar fa més de quaranta anys que el tinc. Trobe que per algun altre lloc en tinc una edició distinta, però aquesta que ara sostinc entre les mans és la que més he llegit. L’idil·li entre Platero i jo mateix, reconec que no va ser fàcil. Era un llibre de lectura obligada, un llibre que sovint s’ha pensat idoni per als xiquets malgrat que l’autor al seu pròleg o ‘prologuillo’ -com ell matisa- explicava: ‘Suele creerse que yo escribí Platero y yo para los niños, que es un libro para niños. Yo nunca he escrito ni escribiré nada para niños, porque creo que el niño puede leer los libros que lee el hombre, con determinadas excepciones que a todos se les ocurre. También habrá excepciones para hombres y para mujeres, etc.’ Quan vaig descobrir aquesta introducció, ja sense obligació perquè m’havia fet un home dret i fet, em va animar; més aïna, em va reconciliar amb un text que no aconseguia entendre per molt que s’obstinaren que era d’una importància vital per a la nostra formació. De menut no vaig poder passar mai d’aquella primera frase: ‘Platero es pequeño suave; tan blando por fuera que se diría todo de algodón…’ Sense poder, aleshores, transcendir els límits tipogràfics de la frase, quan la llegia sempre se m’antoixava la senyora Genara, grossa i endolada com una merla, desbordant una cadira de boga, feinejant en el talleret familiar que tenien prop de ma casa i on muntaven ruquets de peluix que després venien als firaires. Les imatges que em suscitava no podien ser més antagòniques a allò que l’escriptor havia volgut llegar en aquell llibret, i no me’l vaig poder empassar mai.

Però, potser, en aquest cas degué existir una predestinació perquè passada mitja vida vaig ensopegar, com ara, amb el llibre de tapes roges i un ruquet dibuixat pasturant en la portada. Segurament, el degué obrir arreu, tal vegada per cerciorar-me d’aquella barreja infranquejable que tantes vegades vaig intentar desxifrar i que estava vedada al meu enteniment, però, de sobte vaig entrar com qui entra en la claror d’un pati després d’haver travessat la penombra d’una casa: ‘Vestido de luto, con mi barba nazarena y mi breve sombrero negro, debo cobrar un extraño aspecto cabalgando en la blancura gris de Platero. (…) los chiquillos gitanos, aceitosos, peludos (…) corren detrás de nosotros, chillando lárgamente:
-¡El loco! ¡El loco! ¡El loco!’

Vaig entrar de ple en aquell dramatisme vital, sublimat amb paraules. Els mots dringaven amb la llum de la rosada. Altres vegades passaven del color grana, tan repetit i, potser també tan patit, al color de l’or i de la plata. De vegades, la bellesa de les paraules era tal que et feien oblidar-ne el significat i tan sols quedaven les espurnes dels significants trontollant en una imatgeria profana que feia desfilar la misèria de l’època esculpida en personatges i paisatges.

Vaig descobrir un dietari a través del qual passaven els dies i les estacions cap a un destí amarg, carregat d’una hiperestèsia contagiosa. La veu del poeta se sentia en cada rengló donant, com un orfebre, un ordre al pensament, sense grandiloqüència tot i emprar els més retòrics recursos estilístics. Apareixien ocells, gossos i altres equins amb els que els humans assajaven la mateixa crueltat que amb la seua pròpia espècie.

Com d’incorrecte és aquest llibre amb la mediocritat, amb la hipocresia, amb la grolleria, amb la inhumanitat essencial! Per això, abans, jo no l’entenia i per això encara he de rellegir frases perquè m’impregnen totalment l’ànima. ‘Es tan igual a mi, tan diferente a los demás, que he llegado a creer que sueña mis propios sueños.’ Ara, en mi, és etern.