21.10.2015 - 17:34
|
Actualització: 21.10.2015 - 19:34
El Pont de l’Abellar, situat entre les fonts del Terròs i de la Puríssima, és una construcció del segle XVII o XVIII –hi ha disparitat de referències- que recentment ha estat restaurada per l’Ajuntament d’Ontinyent (amb un pressupost de 50.820 euros, inclosa una subvenció de la Diputació de 40.000). Sembla que era un antic vial de ferradura o cavalleries que permetia salvar el barranc del Portitxol en la confluència amb el barranc de la Puríssima, però degué perdre gran part del seu ús a principis del segle XX, en construir-se un nou pont de major amplària uns 200 metres aigües amunt del barranc de l’Abellar, com a millor alternativa que ja permetria el pas de carros. Això no obstant, un veí de la zona em comentava que antigament s’utilitzava per accedir al conjunt de cases que hi ha tot just a tocar del pont, on hi vivien vora 14 famílies.
Des de l’ajuntament ens han venut la idea que la consolidació del pont permetria de desenvolupar una ruta paisatgística per la zona. Segons Rebeca Torró, regidora de Territori, amb l’actuació realitzada ‘ja podem dir que [el pont] no està en perill i que pot ser utilitzat pels senderistes’. Però tot i les bones intencions, a hores d’ara la trista realitat és que TOTS els accessos al pont estan tancats, ja que suposadament les sendes i camins per arribar-hi són tots privats.
La senda que accedeix des de la Font del Terròs està tallada per una tanca on hi diu ‘NO PASAR. SENDA PRIVADA’. Més endavant, a la mateixa senda, hi ha un cartell de ‘PROHIBIDO EL PASO. PROPIEDAD PRIVADA’. Per últim, en aquesta mateixa via una reixa de grans dimensions impedeix el pas. Cap d’aquests obstacles no existia fa un parell d’anys.
L’accés des del camí de la Moneda (ramal 1) tampoc no és possible ja que una porta i algunes tanques ens ho impedeixen. Aquest és el camí pel qual accedien els camions que duien el material per a rehabilitar el pont, camí que segons em comenten ha estat reparat per l’ajuntament per facilitar el trànsit de vehicles –però d’aquest extrem no en tinc confirmació.
Si tot i els impediments, obstacles i entrebancs aconseguim d’arribar al pont, l’eixida amunt és impossible ja que dóna a una caseta que també té tancat l’accés.
Desconec si aquestes portes, tancats i reixes –que fa un parell d’anys no existien- tenen concedides les corresponents llicències i autoritzacions municipals per a lainstal·lació. Seria un primer aspecte que caldria esbrinar. Resulta estrany, això sí, que una senda que ha estat tradicionalment utilitzada per senderistes puga ser privada (el mateix ajuntament reconeix que ‘hui en dia és freqüentat per excursionistes’).
Som molts qui pensem que no hi ha dret que es perden contínuament antigues sendes que eren llocs de pas de tothom i que, malauradament, algú acaba apropiant-se’n. I que es restaure amb diners públics una estructura que té un evident interés patrimonial i etnològic, i que després no puga ser visitat –de cap manera- per la gent d’Ontinyent. És indignant. Pensem que l’ajuntament, començant per la regidoria corresponent i continuant pels tècnics municipals, haurien de tenir més cura i defensar el domini públic amb més eficàcia. Perquè la situació a la qual hem arribat –i el pont de l’Abellar és un exemple paradigmàtic- és molt de lamentar.
I els ciutadans hauríem d’estar a l’aguait i denunciar davant les administracions públiques totes les irregularitats que detectem (una simple instància a l’ajuntament pot ser suficient). Perquè el territori, els camins i les sendes, les hem de defensar entre tothom.
