Luali amb la germana bocairentina Eva

Durant segles, els sahrauís foren tribus nòmades que es movien lliurement pel desert del Sàhara cercant recursos i establint assentaments. Aquella era una regió nord-africana desconeguda per als europeus fins que el Tractat de Tordesillas (1494) atorgà a les corones d’Aragó i Castella el dret de conquesta sobre el poble i el territori sahrauí.

Pràcticament cinc segles després, una revolta popular obligà l’Espanya de Franco a acceptar un procés d’autodeterminació que havia d’acabar en un referèndum, però que en realitat es convertí en la fugida dels colons espanyols que deixaren el territori en mans del Marroc i Mauritània. Encara ara aquell és un territori en guerra, revifada fa pocs mesos, amb enfrontaments i una ocupació que obliga els habitants a viure en campaments on la vida diària és un luxe.

Luali: del Sàhara i de la Mariola

El nostre és un país amb un vincle històricament estret amb la regió del Sàhara Occidental. Més enllà de les institucions, hi ha una xarxa enorme de persones implicades en la lluita per la llibertat del poble sahrauí. Així, com deia la poetessa Gioconda Belli, “la solidaritat és la tendresa dels pobles”. I d’això en saben molt Lola Francés i la seua família. L’experiència d’acollir xiquets sahrauís els ha donat una òptica intercultural del món a través de la qual han obtingut un aprenentatge vital.

Lola va conèixer Luali per casualitat a l’estació de trens d’Alacant: havia quedat amb uns sahrauís per a anar al metge i el va reconèixer de lluny. L’havia vist abans en una festa de l’associació que organitza les estades de xiquets al nostre país. S’havia acabat l’estiu del 2000 i buscaven una família per a ell, que ja tenia onze anys i molt poques oportunitats de no haver de tornar al camp de refugiats: “els xiquets sahrauís només poden passar ací els dos mesos de l’estiu a través del programa ‘Vacances en pau’, l’estiu és una època molt dura als camps de refugiats(…), però només poden participar en el programa fins als 12 anys“, ens explica Lola. En un principi, Lola s’oferí voluntària per a fer-se càrrec de Luali fins que trobaren una família que l’acollira a llarg termini, però finalment Luali va arribar a Bocairent per a quedar-se a viure. La seua germana bocairentina, Eva, recorda quan va arribar a casa per sorpresa i sa mare li va dir: “mira qui ha vingut!”. Va seure al seu costat i ja no es van tornar a separar. “Va ser tot molt natural”, diu Eva. Ja havien acollit dos xiquets anteriorment i Lola havia viatjat al Sàhara en una ocasió.

El pas següent fou el llarg i tortuós procés d’aconseguir els papers de Luali. Primer es van haver d’adreçar a la delegació d’Alacant del Front Polisario per a informar que el tenien a casa, i aconseguiren un permís que era més aviat informatiu i testimonial, mitjançant el qual es formalitzava l’acord mutu entre la família natural del xiquet i la de Bocairent. Tot seguit, feren els tràmits amb la Generalitat per a regular l’acollida. Aconseguir la residència i un passaport fou un calvari. Cal remarcar que als camps de refugiats no tenen censos ni estructures administratives que faciliten la burocràcia. Finalment, en el cas de Luali, van recórrer a l’ajuda de l’Ajuntament de Bocairent i en 2013 van aconseguir la nacionalitat.

Lola, Eva, Louali i el seu amic Nico a la serra de Mariola un dia de neu

Luali fou el primer xiquet sahrauí que va estudiar a l’escola pública del seu nou poble, i segons la seua germana Eva “li va tocar la millor mestra de Bocairent, Paqui Molina, a qui ell s’ha estimat sempre molt”. Tenia una molt bona colla d’amics al poble i més tard va anar a estudiar a Xest, on va fer un grau superior de Formació Professional abans d’incorporar-se al món laboral. Era una persona alegre. Eva diu que els sahrauísno és que estiguen contents, sinó que són contents, és el seu caràcter”. Segurament és per això que tenia tants amics i sempre omplia casa. Des del principi que no li va costar gens d’aprendre a parlar valencià, i com li deia a sa mare, “ell no era de Bocairent, era de la serra de Mariola”. S’estimava molt els parlars valencians i la gastronomia autòctona; de fet, solia ser ell l’encarregat de fer les paelles.

La mare valldalbaidina explica que durant l’adolescència Luali va desenvolupar un cert rebuig als seus orígens. Però gràcies a la implicació de Lola no li va durar gaire eixa etapa. De sobte es va voler implicar en la lluita del Sàhara per la llibertat. Quan finalment aconseguiren un passaport van fer una visita a la seua família i Lola afirma que per a Luali “tornar al Sàhara va ser una experiència preciosa i per a mi va ser també meravellosa. Conèixer la seua família em va ajudar a estimar-me’l més encara”.

Lola Francès i la seua filla Eva coincideixen a entendre que és important educar les famílies acollidores en la cultura sahrauí i en valors anticolonials, més d’acord amb els nostres temps, per a tindre una relació més sana amb aquell poble. “Conec persones que han acollit o han adoptat xiquets sahrauís i els han dit ‘tu eres d’ací i nosaltres som els teus pares’. Però jo sempre he cregut que Luali havia de sentir-se orgullós de les seues arrels i li vaig explicar que la seua família feia un sacrifici molt gran per a deixar-lo vindre, que no l’havien abandonat sinó que volien donar-li l’oportunitat de tindre un futur millor (…) Jo sempre li he fomentat l’estima per la seua família biològica i per la seua terra; ell tenia la sort de tindre dos pares, dos mares i un muntó de germans” ens explica Lola. Luali sempre ha tingut una via de comunicació oberta i constant amb els pares sahrauís, molt contents amb la nova vida del seu fill. Lola ens convida a reflexionar-hi: “Hi ha famílies que obliguen els xiquets a menjar amb coberts, però al Sàhara mengen amb les mans per qüestions culturals. També tenen costum de jugar a futbol descalços i la majoria de les vegades ací els volen obligar a dur sabates. Hem d’entendre que no vénen perquè els eduquem. Ells ja tenen una educació pròpia i no els hem de convertir en xiquets europeus, sinó estimar-los com són”.

Luali a Tindouf amb sa mare Deidu

Luali visitava la família sahariana de tant en tant. Era el major de cinc germans i l’última visita que va fer fou per a acudir a la boda d’un dels germans, el Nadal del 2020. Allà es va fer malalt d’una meningitis i quan va tornar ja era massa tard per a superar la malaltia malgrat l’assistència mèdica: “al campament no el van saber diagnosticar. A més, recorde quan vaig visitar l’hospital en un dels viatges al Sàhara i les condicions que hi tenien eren lamentables”, explica Lola. Malauradament, la història de Luali no tingué un final feliç, però malgrat que ell ja no hi és, viu per a sempre en un raconet de la Mariola i també al desert del Sàhara, al cor dels seus amics i la seua família. Lola diu que sempre li feia molta ràbia quan els felicitaven per tant com li havien donat a Luali. “I tot el que ens ha donat ell? Jo li agraïsc eternament a ma mare haver-me regalat una experiència com aquesta’”, diu la seua germana Eva. Tant Lola com Eva es mostren immensament agraïdes amb l’aprenentatge que Luali i la seua família els han regalat.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.