Quan no hi ha paraules

Resulta impossible de recompondre el pas quan l’horror ens colpeix. Les lògiques a partir de les quals ordenem la realitat i li donem sentit queden violentament interrompudes, invalidades per un esdeveniment inassimilable, irreductible a paraules. El dolor, precisament, és aquest tall traumàtic de l’existència que només el temps permetrà de digerir. El temps com a distància necessària per a poder mirar les coses.

No obstant això, necessitem respostes immediates. Què ha passat?, com ha sigut possible?, qui pot fer una cosa així?, com li ho explicaré a la meua filla?, com, després d’insistir-li que no ha de tenir por, que la seua llibertat està per sobre de qualsevol amenaça, comprendrà què ha passat? L’empatia amb la víctima ens porta a posar les nostres filles, cosines, nétes i germanes al seu lloc. Com evitar que una cosa així els passe a elles? Aquesta actitud és comprensible, molt humana, però potser hauríem de desviar el focus de les víctimes, reals o potencials, i dirigir l’atenció als victimaris, reals o potencials. Com evitarem que els nostres fills, nebots, néts i germans siguen els pròxims agressors?

Aquest canvi d’enfocament no és el camí més fàcil, per descomptat, però ens evitarà el risc d’acabar responent a una agressió masclista, en el millor dels casos, amb mesures estrictament de seguretat que coarten la llibertat de les dones. En el pitjor dels casos, no sobra dir-ho, també impedirà que les víctimes siguen culpabilitzades, com tantes vegades. Què hi feia una xica sola?, qui li mana vestir-se així?, per què va beure fins a perdre el sentit? Semblen preguntes vanes, però això és el que s’escolta en un jutjat davant un cas d’agressió sexual.

Com deia, canviar el punt de vista és complex, i també té riscos. Un impuls disciplinari ens du moltes vegades a exigir mesures exemplaritzants per als agressors, que han de ser castigats amb la mateixa crueltat amb què ells han actuat. És, fins a un cert punt, raonable que les víctimes i els seus afins exigisquen venjança, però hem de ser conscients que la venjança, si es tracta d’impedir que una cosa així torne a succeir, no és efectiva. Ull per ull el món quedarà cec, va dir una vegada Gandhi.

Evidentment, això no vol dir que les agressions masclistes han de quedar impunes. Els agressors seran jutjats i condemnats conforme a la Llei (una llei amb un pòsit patriarcal innegable, per cert). Però la societat millora quan se centra en les causes i tracta d’evitar-ne, transformant la realitat, les brutals conseqüències. Aquesta és la dimensió pedagògica i política d’un esdeveniment tan terrible com aquest: cal repensar la nostra manera de relacionar-nos, recaure en els elements quotidians i normalitzats que sustenten, moltes vegades de manera inconscient (unes altres no), un sistema social profundament desigualitari, que cosifica les dones i redueix la sexualitat masculina a la consumació d’un desig patològic de dominació.

No es tracta d’aprofitar els fets per a extraure’n un aprenentatge. Això vidria a ser acceptar que s’aprèn a base de pals, o que les lletres amb sang entren. És a dir, romandre en la lògica de la violència. La conclusió que podríem extraure a partir de què ha passat és que l’excepció no sols no confirma la regla, sinó que la invalida, i que la regla, és a dir, les bases materials i simbòliques que sustenten la vida en comú, ha de ser reelaborada a partir de fonaments més justos, més sòlids. És urgent reiniciar la comunitat. Està en joc la llibertat de les nostres filles, ens va en això la humanitat dels nostres fills.