Quan no hi ha paraules

  • «Els agressors seran jutjats i condemnats conforme a la Llei (una llei amb un pòsit patriarcal innegable, per cert). Però la societat millora quan se centra en les causes i tracta d'evitar-ne, transformant la realitat, les brutals conseqüències»

Víctor Prieto Rodríguez
04.10.2020 - 16:09
Actualització: 04.10.2020 - 18:09
VilaWeb
Fotografia: Anmorsígol

Resulta impossible de recompondre el pas quan l’horror ens colpeix. Les lògiques a partir de les quals ordenem la realitat i li donem sentit queden violentament interrompudes, invalidades per un esdeveniment inassimilable, irreductible a paraules. El dolor, precisament, és aquest tall traumàtic de l’existència que només el temps permetrà de digerir. El temps com a distància necessària per a poder mirar les coses.

No obstant això, necessitem respostes immediates. Què ha passat?, com ha sigut possible?, qui pot fer una cosa així?, com li ho explicaré a la meua filla?, com, després d’insistir-li que no ha de tenir por, que la seua llibertat està per sobre de qualsevol amenaça, comprendrà què ha passat? L’empatia amb la víctima ens porta a posar les nostres filles, cosines, nétes i germanes al seu lloc. Com evitar que una cosa així els passe a elles? Aquesta actitud és comprensible, molt humana, però potser hauríem de desviar el focus de les víctimes, reals o potencials, i dirigir l’atenció als victimaris, reals o potencials. Com evitarem que els nostres fills, nebots, néts i germans siguen els pròxims agressors?

Aquest canvi d’enfocament no és el camí més fàcil, per descomptat, però ens evitarà el risc d’acabar responent a una agressió masclista, en el millor dels casos, amb mesures estrictament de seguretat que coarten la llibertat de les dones. En el pitjor dels casos, no sobra dir-ho, també impedirà que les víctimes siguen culpabilitzades, com tantes vegades. Què hi feia una xica sola?, qui li mana vestir-se així?, per què va beure fins a perdre el sentit? Semblen preguntes vanes, però això és el que s’escolta en un jutjat davant un cas d’agressió sexual.

Com deia, canviar el punt de vista és complex, i també té riscos. Un impuls disciplinari ens du moltes vegades a exigir mesures exemplaritzants per als agressors, que han de ser castigats amb la mateixa crueltat amb què ells han actuat. És, fins a un cert punt, raonable que les víctimes i els seus afins exigisquen venjança, però hem de ser conscients que la venjança, si es tracta d’impedir que una cosa així torne a succeir, no és efectiva. Ull per ull el món quedarà cec, va dir una vegada Gandhi.

Evidentment, això no vol dir que les agressions masclistes han de quedar impunes. Els agressors seran jutjats i condemnats conforme a la Llei (una llei amb un pòsit patriarcal innegable, per cert). Però la societat millora quan se centra en les causes i tracta d’evitar-ne, transformant la realitat, les brutals conseqüències. Aquesta és la dimensió pedagògica i política d’un esdeveniment tan terrible com aquest: cal repensar la nostra manera de relacionar-nos, recaure en els elements quotidians i normalitzats que sustenten, moltes vegades de manera inconscient (unes altres no), un sistema social profundament desigualitari, que cosifica les dones i redueix la sexualitat masculina a la consumació d’un desig patològic de dominació.

No es tracta d’aprofitar els fets per a extraure’n un aprenentatge. Això vidria a ser acceptar que s’aprèn a base de pals, o que les lletres amb sang entren. És a dir, romandre en la lògica de la violència. La conclusió que podríem extraure a partir de què ha passat és que l’excepció no sols no confirma la regla, sinó que la invalida, i que la regla, és a dir, les bases materials i simbòliques que sustenten la vida en comú, ha de ser reelaborada a partir de fonaments més justos, més sòlids. És urgent reiniciar la comunitat. Està en joc la llibertat de les nostres filles, ens va en això la humanitat dels nostres fills.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any