Fora i dins d’Ontinyent, algunes persones, publicacions i entitats intenten saber com naix el ‘fenomen Jorge Rodríguez’. Per a intentar comprendre què passa actualment, cal remuntar-se a les eleccions municipals del 2003, quan per primera vegada va ser elegit regidor amb vint-i-tres anys, en la candidatura del PSOE encapçalada per Manuel Reguart. En les eleccions del 2007 ja va ser cap de llista, i malgrat haver pujat de cinc a nou regidors, es va haver de quedar en l’oposició per la majoria absoluta de Lina Insa; en quedar-se fora de ser alliberat econòmicament, va ser nomenat assessor en la Diputació de València, aleshores presidida per Alfonso Rus.

Però és en les municipals de 2011 quan, a pesar de baixar de nou a set regidors, és elegit batle amb els vots de Compromís i EUPV a conseqüència d’un pacte de legislatura signat entre els tres partits. Un fet que possibilita que la gestió econòmica depenga de Compromís, i la social d’EU, tot creant-se en eixa legislatura la imatge de bon gestor, usurpant el treball dels altres amb una campanya institucional pagada amb fons públics, dirigida per Ricard Gallego, un antic periodista que s’hi troba en el seu element natural. I en l’ombra institucional va calant l’eslògan ‘Està fent-ho molt bé i és guapo’.

El 2015, sobre eixa base i amb l’enfonsament del PP, que passa de deu a tres regidors amb la pèrdua de més de set mil vots, Rodríguez aconsegueix la majoria absoluta amb catorze regidors i més de set mil vots més, fins arribar als 12.100. És triat pel partit judicial d’Ontinyent diputat provincial i, posteriorment, president de la Diputació de València, on ja havia estat com a assessor amb Rus, a qui coneixia molt bé, compatibilitzant durant tres anys la batlia i la presidència fins a la dimissió forçada per Ábalos i Puig a causa del cas Alqueria, a conseqüència de presidir l’empresa Divalterra -la continuació d’Imelsa- implicada en diferents causes de corrupció. Es tracta d’una causa oberta a conseqüència de col·locar alguns amiguets —Ricard Gallego, Manolo Reguart fill, Natalia Enguix, ara primera tinent de batle, etc.— i acusat pel fiscal de prevaricació administrativa i malversació de cabals públics de més de dos milions d’euros.

Quan es va obrir el secret del sumari del cas Alqueria, el mes de febrer passat, va ser obligat a ser el candidat a la batlia per part del PSOE, però com a personatge que vol i necessita viure de la política ja havia registrat per mitjà d’un amiguet el dia 19 de desembre de 2018 un partit polític nou amb què poder presentar-se i amb el qual aconsegueix 12.235 vots, uns 150 més dels que ja tenia. Però la regla D’Hondt li dóna tres regidors més, amb la qual cosa baixa encara més el PP, es manté Compromís i es queden fora del consistori el PSOE per primera vegada en quaranta anys —bona manera de commemorar els quaranta anys d’ajuntaments democràtics—, Ciudadanos i Unides Podem-EU per no arribar al cinc per cent que estableix la llei electoral.

En conclusió, es tracta d’un fenomen fruit, a parer meu, de l’ambició i l’oportunisme d’un polític professional sense escrúpols que, amb una molt bona campanya d’imatge suportada institucionalment, és capaç de trencar el seu partit de tota la vida i, tot aprofitant l’absència d’ideologia política de la majoria de la gent corrent, arreplega votants de dreta, de centre i d’esquerra en una espècie de partit que s’ho engul tot.

Però, com acabarà aquesta anomalia política? Com que no sóc un endeví, no ho sé, però potser a Ontinyent ens veurem en els anys que vénen cada volta més aïllats de les institucions valencianes i estatals, es perdrà el tren del futur econòmic i social. Una mostra pot ser que en la presa de possessió de la batlessa de Gandia hi havia la consellera de Justícia, entre més personalitats, i en la de Jorge Rodríguez no hi havia ningú.

 

Manuel Ruiz és ex-regidor d’EUPV en l’Ajuntament d’Ontinyent
Article publicat a la revista Barcella