31.03.2017 - 21:57
|
Actualització: 31.03.2017 - 23:57
Ara em posaré solemne.
Sempre havia volgut escoltar alguna cançó que em definira ben definit el meu poble. Algun poema. Alguna cosa que fos sincera, plana, clara i directa; que me’l copsara del tot en un sol glop; que me’l païra i explicant-me’l, poder-lo pair jo també, i més ara que m’és encara tant llunyà… Vaja! alguna història com la de l’Oda a València estellesiana, perquè m’entengues… No he trobat mai cap text que fos definidor i precís, que aglutinara les fílies i les fòbies que mereixen ser reflectides en afrontar empresa tan alta… L’himne oficial, de Luís Fabrelles, aquell de l”en tu cielo siempre alegre brilla el sol’ queda descartat del tot per raons més que òbvies… Quina mala sort que ha tingut el meu poble amb els himnes; amb tan bona melodia que s’empescà Rafael Martínez Valls amb aquest oficial i amb el de la Puríssima…, el del Crist és tota una altra cosa, i un handicap difícil poder cantar-lo… i les lletres…, mare tape’m!
Mera que hi ha hagut i hi ha poetes que ben bé podrien i poden arribar a cantar-lo, el poble dic, i ben cantat, quedant-se ample (i guanyant, tal i com són les coses, l’ostracisme públic, com pertoca…). No sé… L’únic que ha insistit —i ha estat inspirat— trobe que ha sigut David Mira, clarament, que s’hi ha abocat a contar-nos-el, i sempre ho ha fet de cara, crudament. Però musicar David… No sé, hi ha gent de qui espere molt en aquest camp quan siga que els pique la necessitat de fer-ho. Pep Alfonso, Sergi Torró potser, que ho farien d’aquella manera que sé que m’arribaria… Jo ni ho intentaria, no tinc la sensibilitat necessària. Potser aquell qui tant em putejà…, sí, ja sé que s’ha distingit justament per descantar-lo, que també és una manera flipant d’explicar la ràbia que se li pot arribar a professar, al poble dic…, igual la llunyania, potser, li fera…, no sé, seria postureig instagramàtic i això, a mi, no em val. David, segurament… Com a cançó, cançó, l’esperava de sant Paco Muñoz, i l’espere… Els seus cants a Dénia i València són extraordinaris, i igual al seu estimat Ontinyent…
Deia que sempre havia volgut escoltar…, i el problema de voler les coses és que les pots aconseguir…
L’altre dia venia de treballar escoltant, privilegi, el treball ‘Ésser viu’ de la Gent del Desert. La conlloga de Jesús Barranco ha aconseguit una obra complexa i completa d’un tutti frutti de passats que mereixen major glòria i ara la troben i que, ves per on, acaben sent la darrera referència de l’extint Comboi Records… M’ha acompanyat aquests dies de trasllats laborals de manera profitosa. Privilegi perquè encara no està ni presentada l’obra, noveta com està, amb una portada d’allò més incitant i al·legòrica treta sàviament pel Jordi Albinyana… El proper dissabte la presenten al poble i no hi faltaré, ni pensar-ho…
I és en el darrer tema de la cara B del cd que em trobe de cara la cançó que, al meu parer, és el meu poble… Passava jo per damunt del Pantà, del que queda d’aquell gloriós rebentó de vora el Cagalló del Gegant, i com si rebentara jo mateix també! No vaig pillar el joc fins a potser la meitat de la primera passada… I llavors, com a notícia baixada dels cels que m’aplega i m’acora sense que perda per això el pols al volant, sinó que m’eleve amb l’emoció i el nervi d’abarcar-ho tot en un mateix moment, me la trobe…
És cert, era David, i era el seu ‘Veig Ontinyent’.
Quina gosadia, el senyor Barranco, haver cantat tals versos amb la millor de les melodies possibles, la que m’és més, i amb major veritat, el meu poble. La que més podria jo estimar-me, feta pampallugues; inesperada, assaonada, amarga, altívolament encimbellada, a tall de passar-la rascada per les roques que freguen les tantes aigües que aquest hivern ha vist passar el Pou Clar.
I em dóna esperança.
Senyor Barranco (i senyor David…), que visquen les mares que vos han parit.
Veig Ontinyent
lletra de David Mira – música tradicional d’Ontinyent.
‘Dic Ontinyent i dic l’aigua corrent de rius i fonts, per séquies i alcavors, per llars i camps, indústries i molins, i per l’aljub fondíssim de l’enyor. Dic uns carrers i evoque un món bullent de passejants i de trànsit fluint, però, també, d’un desori angoixant i massa gris, i escassesa de verd. Dic uns camins i pense un paradís que uns han guanyat o que altres han perdut; uns llocs, potser, que hem de reconquerir i compartir i trobar i estimar. Dic uns barrancs i un paisatge de camps, dic una vall i unes serres voltant. Però jo sé que també dic la gent i l’amistat, i un col·lectiu anhel. Dic Ontinyent i alce una acta de fe, anomenant, retrobant o evocant. Però jo dic perquè vull escoltar, caminar junts, anar, recomençar’.
