Quina estima més indecent!

Això va anar i era un rei que cada dia era més ric i poderós. El seu regne se sustentava i creixia, de manera cobdiciosa, fent la guerra a altres regnes als que sotmetia per a augmentar els seus dominis i riqueses.

El rei tenia els dos guerrers considerats els més valerosos de tots els que hi havia als campa de batalla, de tantes batalles com havien guanyat. Però… ai!, aquests dos cavallers es tenien enveja i rancúnia a mort: tots dos aspiraven, i conspiraven entre ells, a ser el preferit del sobirà.

Un dia, el rei, que era molt astut i estava ben assabentat de la competència dels guerrers, després d’una victòria important, els féu comparéixer davant seu i els digué: ‘Tots dos sabeu de l’alta estima que us tinc i el reconeixement que us dec. Tant, que he decidit de recompensar-vos generosament com mereixeu’. I atansant-se a un d’ells li digué: ‘Demana’m el que vulgues que t’ho concediré. Però has de saber que al teu company, que en aquesta batalla ha reeixit més que tu, li concediré el doble’.

– ’Doncs, treieu-me un ull’, respongué el cavaller.

Estalviem al lector milanta raons per valorar com de forassenyada va acabar sent l’ambició mesquina i desmesurada de la impròpia actitud d’aquell sobirà que, a llarg termini, girant-se-li en contra, el dugué a la desaparició del seu regne.  Amén.
CONCLUSIÓ:

Espanya, bòrnia. Nosaltres cecs. Per voluntat seua. Quina putada! Quina companya, i quina estima més indecent!