-Aquell sí que va ser un bon gosset, com a persona, dic -va rumiant mon pare, mentre tornem del veterinari. Jo conduïsc, amb tot el silenci que no puc evitar. Pense en l’edat d’aquest home que no veig mai com un vell. Faig per separar mentalment les paraules que acaba de pronunciar: gos i persona. Entre les possibilitats d’aquesta unió de mots, especule amb una possible demència incipient. Note les palmes de les mans que premen el volant, electritzades. També fóra cas que hui mateix fóra el dia que li apareguera, de sobte, aquella grilladura entre psicodèlica i degenerativa que fa barrejar temps, mots, persones i coses. De seguida, veig que no és el cas. L’home, amb tots els seus anys, ha estat tota la nit sense dormir vetlant l’agonia del gos que ara duem embolicat en una manteta al maleter.

-Mira que ja feia temps que venia pensant on hauríem de soterrar-lo -cavil·leja. Últimament, l’animalet només feia que pegar voltes sobre ell mateix quan arribava al seu llit, com si no trobara la postura per a descansar.

-Tranquil, ara ja descansa -gose de dir.

Abans d’eixir de casa hem agafat l’aixada i el ganxo, com qui planxa el vestit amb què han de soterrar el moribund que s’agafa a un fil d’aire.

-L’altre gosset sí que va ser bo; este no era tan sentimental. Note la distància que mon pare vol interposar entre el record i el present, de segur, perquè aquest no siga tan agut. Parla fluix. Sé que ell sap que està raonant però també m’adone que no ho fa perquè jo escolte, necessàriament, què diu.

Quan arribem és quasi el ple del migdia, tota la fragància de la garriga, dels petits turons, de les herbes i dels arbres comencen a encendre’s com un foc consolador. En baixar del cotxe dic:

-Tu espera’t ací.

-Busca l’ombra d’aquell garrofer -em diu.

Camine cap allí amb les ferramentes per a cavar. L’ombra de l’arbre gegantí que m’ha assenyalat mon pare és rodona, de perímetre ben definit, com si al seu resguard una nuvolada benèvola protegira aquell tros de muntanya de l’assedegament canicular. Primer, faig ample arrencant algunes brosses i, després, comence a aprofundir en la terra, negra, rica en nutrients, plena d’arreletes que semblen teranyines. És quan m’inunda l’olor de terra humida, acabada de ploure, paradoxalment entre totes les essències herbàcies, resseques, enlairant-se.

Quan acabe el clot, folre les parets amb grapats d’herba, disposant-la en forma de coixí. Me’n torne i després de deixar el ganxo agafe entre els braços la manta que l’embolica. Mon pare no diu res. Note el pes moll del cos que duc a cada passa que faig. La tendència natural és de sostindre-li el cap com si fóra el d’un nadó embolcallat. A mesura que m’acoste al lloc on he excavat, la terra em sembla excessivament remoguda. Innecessàriament, arribe a pensar. Veig que he fet un clot prou fondo i hi diposite el cos, ara nu, sense la tela, perquè la terra complisca el sagrament que té encomanat. Amb l’aixada reòmplic la concavitat, llaure la superfície perquè quede plana i intente replantar algunes de les herbes que han conservat l’arrel. Després, arrossegue un cantal fent més esforç del que puc i el diposite damunt. Mentre vaig baixant em gire i ja no destaca la terra revolta. M’agrada aquella pedra quasi cúbica que fa de senyal que he aconseguit plantar.

Torne cap al cotxe i trobe mon pare al costat del codonyer. Toca les fulles entre els dits com si es tractara d’un comerciant de teles.

-Aquell altre gosset, sí que era bo -diu per augmentar més, si és possible, la distància que s’ha de produir.

-Només li faltava parlar, eh? -li dic.

-Era com una persona. I marxem els dos, callats, cap a casa.