Si partim del fet que la recerca de la felicitat i de l’absència de patiment és la demanda antropològica més indubtable (meta que, unes vegades discorre per camins planers i concorreguts i, altres, per sendes més erudites i individualistes), per què no s’estudia el grau de consecució que de tal anhel presentem les persones? I diem persones encara que hi ha moralistes que afirmen que aquest és un axioma universal i correspon a la inquietud bàsica de qualsevol ésser viu. Però, malgrat ser excessivament egòtics, el sondeig sobre la felicitat podria restringir-se als humans, sense ànim de menysprear els altres regnes, sinó per la capacitat provada que tenim d’entendre’ns entre iguals.

La preocupació per la felicitat de les mascotes i la flora domèstica, dita altrament d’interior, està fora de tot dubte. Que els éssers humans ens commovem amb gats, gossos, hàmsters, peixets de colors i rèptils exòtics és un fet evident. Hi ha prou de comprovar l’oferta culinària de què disposen els animals de companyia a base de sucoses mandonguilles i crudités. En última instància sembla prou clar que, allò que l’humà compra per al seu company irracional, li ha d’abellir menjar-ho primer a ell que a la bestiola en qüestió. I això està molt ben pensat perquè, en cas que arribara la quarta guerra mundial, el pinso i les llaunes destinades a les mascotes resultarien un recurs suculent per al supervivent més sibarita. Per altra banda, els vegetals, encara que callats, no es queden a la saga, i els seus pusil·lànimes cuidadors fan per proporcionar-los la relació exacta de fòsfor, nitrogen i potassi. Els reguen amb cura i, quan s’escau, els canvien de lloc perquè el sol no els faça eixir bambolles a les fulles.

Però, què passa entre nosaltres?, qui ens pregunta sobre el nostre estat de felicitat?, que és el que importa. Tot el patiment es difumina si es parla en clau d’estadística, quan s’empren els diagrames circulars com trossos de pastís dolç, agre o salat que a alguna part de la humanitat li toca empassar-se, amb més o menys gana.

Recorde l’únic referèndum en què he participat: OTAN, sí; OTAN, no. Un amic i jo, que encara creiem en aquestes coses, anàrem a votar convençuts que la nostra opció era la millor i la més justa per a la societat on vivíem. El resultat ens decebé de tal manera que no hi he pres mai més part en cap altre. De fet, trobe que ni temptació n’he tingut. Però, de lectura se’n podria fer una altra: el que va triar la majoria en aquell moment va ser el valor realment bo i just per a la comunitat. La nostra posició, aleshores, estava equivocada. Però després de més de trenta anys des d’aquella experiència continue pensant el mateix. Vull dir: trobe que hauríem sigut més feliços d’eixir el ‘no’. Per tant, per simplificar les coses i evitar distraccions innecessàries quant als detalls, la proposta és que quan el polític tinga temptació i possibilitat d’indagar, d’escodrinyar els dogmes que fa servir el personal, bastaria de preguntar, simplement: és, vosté, feliç?

Entenc, també, el desacord i les reticències del mètode que plantege i, fins i tot la utilitat que se’n podria extraure, perquè també caldria que tothom tinguera clar el concepte de felicitat que, a banda de subjectivitats, és aquell estat en el qual hom repara quan se sent desgraciat. Ara, segurament, el resultat seria tan decebedor que ni el polític amb la corbata millor planxada, ni la política, també, amb la corbata igualment planxada, podria sobreposar-se a la conclusió. Intuïsc que deu ser per això que els estadistes tan sols fan provatures amb les consultes més inofensives: que si blanc o negre, que si sí o que si no, i esquiven la veritable pregunta perquè, aleshores, es descobriria que tota la seua retòrica serveix, al cap i a la fi, per a ben poca cosa.