La restricció de drets i llibertats durant la declaració de l’estat d’alarma i el per iode de confinament m’ha portat a fer-me algunes reflexions a altes hores de la nit. El silenci sepulcral en mig d’un ambient enrarit  té  un avantatge: hom no es distrau amb els sorolls diürns de tota mena així com la circulació de les fake news, que ja formen part de la nostra vida. Com qualsevol de vostés, jo també tinc el cap tan esmussat  aquests dies amb tanta compareixença governamental central, autonòmica i local que ja se me’n fot la proliferació i la saturació de tants decrets-llei, ordres ministerials, normatives, instruccions, fases, documents i més documents, etc., que em recorden els temps del Centro de Instrucción de Reclutas a Alcalá de Henares on el capità, procliu a les sentències subtils, solia repetir: Orden + contraorden = desorden’.

Bé. En general, en la pre-fase,  els ciutadans han entés sense més problemes que les restriccions a la llibertat de moviment i lliure circulació tenien com a objectiu últim el control del brot de la Covid-19. La majoria, hem entés que són mesures excepcionals, la finalitat de les quals és la defensa del dret dels més vulnerables a la protecció de la seua vida.

Després de dos mesos, tots estem cansats fins i tot d’aplaudir. I els qui estem en una  franja horària determinada mirem desesperats el rellotge  i eixim com a coets cap a la muntanya o on siga a respirar un altre aire. I temem, al mateix temps, que en unes setmanes hi puga haver un rebrot que ens faça tornar a la casella d’eixida i a quedar-nos de nou enclaustrats entre quatre parets. Així que com deia Boris Johnson aquests dies passats, en una de les poques frases sensates d’aquests mesos, als britànics: ‘Common sense and stay alert’, és a dir, ‘coneixement i estigueu alerta’ en les eixides de casa. ‘Si pots teletreballar, teletreballa, i si no, vés-te’n a treballar com has fet tota la vida’. Després ja veurem per on eixim.

En la situació en què vivim tots som propensos a invocar els drets que ens emparen  i solem acudir a les mateixes fonts: a l’article 29 de la Declaració Universal dels Drets Humans, als articles 4 i 12 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de l’ONU (suspensió de determinats articles d´eixe pacte i informació a aquest organisme dels motius pels quals s’hagen suspés; restriccions per tal de  protegir la seguretat nacional, l’orde públic, la salut, etc.), i a l’article 55 de la Constitució Espanyola  (suspensió de determinats articles quan s’acorde la declaració de l’estat d’excepció o de setge en els termes previstos).

On no pareix que hi haja hagut cap mena de restricció ha sigut en la proliferació de les notícies falses, eixe cavall desbocat que arrasa tot allò que es troba per davant. Això sí que és un coronavirus que sembla que ja no ens llevarem de damunt, i que té com a objectiu la desestabilització i la confusió. Però jo em referisc sobretot a la llibertat  d’expressió que quan es coarta crea problemes. Mal assumpte quan es vol controlar i no deixar fluir la llibertat d’expressió sana, i no la tendenciosa i maliciosa tendent a confondre els ciutadans, ja de per si prou confosos.

Fins ara hem vist com cada país europeu ha gestionat la crisi com ha pogut davant un enemic comú. Per la seua part, els Estats Units, com sempre, amb el president al capdavant han dirigit no sols el seu país, sinó també la resta del planeta amb ocurrències com ara que ens desinfectàrem amb un glop de lleixiu.

La qüestió més lamentable fins ara és l’estat de confusió en què estem immersos: ambigüitats per part d’uns estats, confusions i contraindicacions per part d’uns altres; falta de consens i molta improvisació per part de tots; que si màscares sí o si no cal, la falta de material de protecció sanitari garantit, la falta de tests fiables, etc. I de la mateixa manera que el bon pastor estima el seu ramat (Jn 10, 11-18), el bon polític populista estima el seu poble i no consentirà que ningú no li’l malve amb el discurs ‘que ve el llop’.

I cadascú es mira el melic, cadascú es fa unes preguntes. Un es pregunta quan s’alçarà el vet a la restricció del dret de reunió, l’altre que quan es podrà manifestar lliurement i pacíficament per a queixar-se per tantes morts sobretot a les residències de majors, etc. I sort que la calor encara no ofega, que quan ho faça s’alçaran les restriccions a la campanya d’estiu: que Déu ens trobe confessats. Tot siga per a oferir víctimes propiciatòries a l’altar de l’economia, de la indústria turística i dels viatges organitzats. I mentrestant, al país del Brexit la policia es pregunta com implementar la regla dels dos metres de distància social si la guia aprovada no és vinculant i, per tant, no té valor de llei perquè els agents puguen multar.

Jo, per exemple, em preguntava enmig de la foscor de la nit per quin motiu no em puc desplaçar d’una província a una altra si tant l’origen del desplaçament com el destí es trobaven en la mateixa fase i el trajecte durava menys de vint minuts. I també em preguntava quan veurem els parcs infantils plens de xiquets, signe inconfusible que el país està en normalitat absoluta. A totes aquestes qüestions i altres que vostés es puguen, fer ja saben què cantava Bob Dylan en la seua tonada famosa, de fa quasi seixanta anys: ‘Això, amic meu, tan sols ho sap el vent; escolta la resposta dins el vent’.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.