Rondalles de la Vall i del vell – El gat polit

No fa massa temps, o… potser sí, hi havia un gat vell que ja no caçava ratolins. Un dia el seu amo li va dir que, com que ja no servia per a la seua faena, se n’havia d’anar de casa.

El gat, molt trist, començà a caminar sense rumb. Però, de sobte, es detingué perquè escoltà uns gemecs i plors, i en buscar d’on provenien, veié una gallina ajupida a la vora del camí.

– Què et passa, gallina? –li preguntà.

– Què em passa? Doncs que el meu amo m’ha dit que ja no valc per a res. Com que ja no puc pondre ous, ja no em volen! –i tornà a esclatar en un fort plor.

– No plores més. Vine-te’n amb mi i buscarem fortuna junts!

La gallina s’animà en sentir el gat i tots dos van emprendre de nou el camí. Xarrant i xarrant com anaven, quasi no s’adonaren que un ase els tallava el pas. Estava gitat a terra i no es movia.

– Què et passa, ase? –li preguntaren.

– És que…, és que… vaig escoltar el meu amo dir-li al carnisser que ja no em guanye la palla que menge! I anava a vendre’m! I ara què faré?

La gallina i el gat no s’ho pensaren:

– Vine amb nosaltres! Els tres junts farem fortuna!

En posar-se a caminar, l’ase es contagià ben prompte de l’entusiasme dels seus companys. I anant anant, arribaren a prop d’un camp de blat, on, en escoltar bufits, rebufits i malediccions, es pararen a investigar. Un bou era l’origen de tant d’enrenou.

– Què et passa, bou? –li preguntaren.

– Què no ho veieu? –els respongué tot enfurismat. – Estic tan flac que més que un bou semble un gos perdiguer!  I el meu amo s’ha cansat de mantindre’m i em vol matar.

– Doncs, vine-te’n amb nosaltres! –li digueren alhora l’ase, la gallina i el gat. –Anem a fer fortuna. No necessitem els amos per a res!

La colla es posà en marxa entre promeses de futur i rialles. I quan ja estava començant a enfosquir, el gat, que encara tenia molt bona vista, els assenyalà un matoll.

– Juraria que l’he vist moure’s  –els digué.

S’acostaren i allí hi havia un ànec gris, lleig i amb poc plomatge, que gemegava i plorava.

– Què et passa, ànec? –preguntaren.

– Ai, ai, ai! Brou volien fer de mi! Tota la vida amb els meus amos i ara anaven a trossejar-me per a posar-me al perol!  –els digué visiblement abatut.

– No et preocupes més! –li digué el gat. –Vine amb nosaltres i farem fortuna junts!

I així és com un gat, una gallina, un ase, un bou i un ànec, caminant, trotant i, de tant en tant, mig volant, arribaren dalt d’una muntanya. Des d’allí veieren llum, i decidiren acostar-se. Podria ser un bon lloc on passar la nit.

En apropar-se, veieren moviment. Gairebé al moment s’adonaren que es tractava d’uns lladres, que estaven a punt d’anar-se’n a fer una de les seues malifetes. Els animals aprofitaren que els lladres se n’havien anat per entrar a la casa. Allí dins, a més d’un munt de sacs d’or i molts altres tresors, hi havia un grapat de menjar a taula, senyal que no tardarien molt a tornar.

– Amics  –els cridà el gat– crec que esta és la nostra. Si fem el que estic pensant… esta nit serem rics!

Els explicà el pla als seus companys.

– Tu, gallina, posa’t dalt la porta i quan l’òbriguen et tires al damunt. Vosaltres dos, bou i ase, aneu a la quadra i quan entren els pegueu coces i colps fins deixar-los baldats. Tu, ànec, a la cuina, i quan vagen allí els persegueixes a becarrades. I jo, m’amagaré en les cendres i, quan s’arrimen, els arraparé la cara.

I dit i fet. Quan els lladres van tornar a casa, en obrir la porta, la gallina els va caure al damunt i, en fugir-ne espantats, de la cendra de la xemeneia, isqué el gat i els arrapà la cara. Corregueren cap a la cuina i allí els espera l’ànec, que els inflà el cul a becarradades. Intentant salvar-se dels seus atacants van anar a la quadra. L’ase i el bou, que els esperaven preparats, començaren a pegar coces i puntades fins que ja no pogueren més.

Els lladres, espantats, van eixir de la casa cridant.

– Esta casa està endimoniada! Fugim! Anem-nos-en d’ací!

I els animals es van quedar ben farts i ben rics.

I conte contat, ja s’ha acabat, i el que no alce el cul, es quedarà apegat!
Lucia Arenas

Revista Pebrella IES Manuel Sanchis Guarner de Castelló de Rugat