No fa massa temps, o… potser sí, hi havia un gat vell que ja no caçava ratolins. Un dia el seu amo li va dir que, com que ja no servia per a la seua faena, se n’havia d’anar de casa.

Il·lustració El Gat PolitEl gat, molt trist, començà a caminar sense rumb. Però, de sobte, es detingué perquè escoltà uns gemecs i plors, i en buscar d’on provenien, veié una gallina ajupida a la vora del camí.

– Què et passa, gallina? –li preguntà.

– Què em passa? Doncs que el meu amo m’ha dit que ja no valc per a res. Com que ja no puc pondre ous, ja no em volen! –i tornà a esclatar en un fort plor.

– No plores més. Vine-te’n amb mi i buscarem fortuna junts!

La gallina s’animà en sentir el gat i tots dos van emprendre de nou el camí. Xarrant i xarrant com anaven, quasi no s’adonaren que un ase els tallava el pas. Estava gitat a terra i no es movia.

– Què et passa, ase? –li preguntaren.

– És que…, és que… vaig escoltar el meu amo dir-li al carnisser que ja no em guanye la palla que menge! I anava a vendre’m! I ara què faré?

La gallina i el gat no s’ho pensaren:

– Vine amb nosaltres! Els tres junts farem fortuna!

En posar-se a caminar, l’ase es contagià ben prompte de l’entusiasme dels seus companys. I anant anant, arribaren a prop d’un camp de blat, on, en escoltar bufits, rebufits i malediccions, es pararen a investigar. Un bou era l’origen de tant d’enrenou.

– Què et passa, bou? –li preguntaren.

– Què no ho veieu? –els respongué tot enfurismat. – Estic tan flac que més que un bou semble un gos perdiguer!  I el meu amo s’ha cansat de mantindre’m i em vol matar.

– Doncs, vine-te’n amb nosaltres! –li digueren alhora l’ase, la gallina i el gat. –Anem a fer fortuna. No necessitem els amos per a res!

La colla es posà en marxa entre promeses de futur i rialles. I quan ja estava començant a enfosquir, el gat, que encara tenia molt bona vista, els assenyalà un matoll.

– Juraria que l’he vist moure’s  –els digué.

S’acostaren i allí hi havia un ànec gris, lleig i amb poc plomatge, que gemegava i plorava.

– Què et passa, ànec? –preguntaren.

– Ai, ai, ai! Brou volien fer de mi! Tota la vida amb els meus amos i ara anaven a trossejar-me per a posar-me al perol!  –els digué visiblement abatut.

– No et preocupes més! –li digué el gat. –Vine amb nosaltres i farem fortuna junts!

I així és com un gat, una gallina, un ase, un bou i un ànec, caminant, trotant i, de tant en tant, mig volant, arribaren dalt d’una muntanya. Des d’allí veieren llum, i decidiren acostar-se. Podria ser un bon lloc on passar la nit.

En apropar-se, veieren moviment. Gairebé al moment s’adonaren que es tractava d’uns Il·lustració El Gat Politlladres, que estaven a punt d’anar-se’n a fer una de les seues malifetes. Els animals aprofitaren que els lladres se n’havien anat per entrar a la casa. Allí dins, a més d’un munt de sacs d’or i molts altres tresors, hi havia un grapat de menjar a taula, senyal que no tardarien molt a tornar.

– Amics  –els cridà el gat– crec que esta és la nostra. Si fem el que estic pensant… esta nit serem rics!

Els explicà el pla als seus companys.

– Tu, gallina, posa’t dalt la porta i quan l’òbriguen et tires al damunt. Vosaltres dos, bou i ase, aneu a la quadra i quan entren els pegueu coces i colps fins deixar-los baldats. Tu, ànec, a la cuina, i quan vagen allí els persegueixes a becarrades. I jo, m’amagaré en les cendres i, quan s’arrimen, els arraparé la cara.

I dit i fet. Quan els lladres van tornar a casa, en obrir la porta, la gallina els va caure al damunt i, en fugir-ne espantats, de la cendra de la xemeneia, isqué el gat i els arrapà la cara. Corregueren cap a la cuina i allí els espera l’ànec, que els inflà el cul a becarradades. Intentant salvar-se dels seus atacants van anar a la quadra. L’ase i el bou, que els esperaven preparats, començaren a pegar coces i puntades fins que ja no pogueren més.

Els lladres, espantats, van eixir de la casa cridant.

– Esta casa està endimoniada! Fugim! Anem-nos-en d’ací!

I els animals es van quedar ben farts i ben rics.

I conte contat, ja s’ha acabat, i el que no alce el cul, es quedarà apegat!
Lucia Arenas

Revista Pebrella IES Manuel Sanchis Guarner de Castelló de Rugat