Vet aquí que en un poblet poblàs, on tothom tenia nas, vivia un matrimoni de certa edat, Pere i Nàsia. Arribat el dia de la matança del porc, Pere li va dir a la seua dona:

– Alça les botifarres, les llonganisses i els pernils per quan arribe ‘nadalet’.

I Nàsia que., encara que curteta, era obedient, va deixar tot l’embotit i els pernils a la cambra de casa.

Pere se n’anava a treballar al bancal i Nàsia feia la feina de la casa. Un dia va arribar un foraster a casa i va tocar a la porta.

Toc, toc!

– Qui és? –va preguntar Nàsia.

– Senyora ama, voldria una almoina per l’amor de Déu!

– És vostè Nadalet? – contestà la dona.

– No, senyora.

– Doncs ja se’n pot anar que no tinc res per a vosté.

Així passaren els dies fins que en una ocasió tornaren a trucar a la porta.

– Qui és?

– Senyora ama, sóc un pobre que necessita una ajudeta.

– És vosté Nadalet? –li preguntà Nàsia.

I el pidolaire, que ja coneixia la pregunta, li digué:

– Sí, sí, sóc Nadalet!

I Nàsia, en sentir la resposta, es va alegrar.

– Passe, passe, home! Ja feia temps que l’estava esperant.

I va anar dalt del més amunt i li va abaixar les botifarres, les llonganisses i el pernil.

L’home, com era d’esperar, s’ho va endur tot. A qui li amarga un dolç?

Quan arribà Pere, més desmaiat que un gos, li va dir:

– Nàsia baixa un pernil i l’encetarem.

La seua muller li contestà:

– Pernils? No en queda cap. Se’ls ha enduts en Nadalet.

En explicar-li com havia sigut el cas, Pere va reaccionar de mala manera i se’n va anar corrents fora de casa.

– On vas Pere?

– On vaig? Lluny d’aquí!

La dona tota innocent li va contestar:

– Espera’m home que me’n vaig amb tu.

Pere, reconeixent la feblesa de la seua dona, li va acceptar la resposta tot dient-li:

– Vinga, vine i tanca la porta!

– Que arrenque la porta?

– Que tanques la porta! Però per dins!! -i se’n va anar enfadat cap a l’abancalat.

Al cap d’una estona, Pere va arribar a un planet i es va vore la dona que arribava amb la porta al coll.

– Però què fas? No t’havia dit que tancares la porta per dins?

– Sí l’he tancada per dins, però he eixit per la finestra i,  com que no estava segura que si m’havies dit que l’arrencara, he dut la porta.

De sobte, van sentir un murmuri de gent que s’acostava. Es van adonar que eren uns lladres.

Pere li va dir a Nàsia:

– Vinga, pugem dalt del pi.

Rondalla Peret i NàsiaI mira per on, els lladres van anar a parar davall del mateix arbre on Pere i Nàsia estaven amagats. En un tres i no res van començar els preparatius per fer una paella.

Al moment Nàsia li digué a cau d’orella a Pere.

– Tinc pixera!

– Aguanta’t una miqueta dona.

– No puc.

– Vinga, doncs amolla-la i vore’m què passa.

I, en pixar, va anar tot just dins del caldero que estaven començant a preparar. Els lladres, en lloc de mirar cap al cel per vore què era això, van pensar en un miracle.

– Oh! Aceite divino que nos cae del cielo!

I van seguir amb els preparatius.

Al cap d’una estona Nàsia va dir.

– Pere, tinc caguera!

– Aguanta’t, Nàsia!

– No puc.

– Vinga, doncs amolla-ho!

Dit i fet. Nàsia es va ficar a fer de ventre i tot va caure dins de l’arròs que estaven preparant. Els lladres pensant que continuava el miracle va dir:

– Albóndigas divinas que nos caen del cielo!

Va pasar una estoneta i Nàsia li va dir a Pere.

– Pere no puc aguantar la porta. Em cau!

I, efectivament, la va soltar i allà va anar la porta fent un soroll de mil dimonis, el qual  desconcertà els lladres.

– Castigo divino por nuestros actos, vienen todos los demonios del cielo.

I possiblement encara estiguen corrent per eixos mons de Déu.

Peret i Nàsia van baixar de l’arbre i van vore la bossa de diners que havien furtat els lladres, la van agafar i se’n van anar corrents.

I així és com foren rics i feliços.

I la rondalla  i  la paella està acabada,  però no la mengeu, tireu-la dalt la teulada.

 

Rondalla recollida per Aitor Cardona al seu iaio de Bèlgida. Il·lustracions de Guzman Fenollar i Carla Juan

 

Revista Pebrella IES Manuel Sanchis Guarner de Castelló de Rugat