Un poc més avall trobe el llavador, ombriu i calm. L’aigua es mou lentament per la superfície fins arribar a una aigüera per on s’escola fent el mateix soroll que faria un home bevent vi al gall. El llavador té forma de túnel amb un arc a l’entrada. La teulada, que es recolza en la casa del costat, cau, en una sola aigua, sostinguda per quatre pilars de rajola massissa. M’agrada veure les pedres velles i encerades que han fet durant tants anys la seua faena amb la roba. Són lloses gruixudes que brillen tímidament com si foren conscients de la condició que els ha tocat de viure. Al final del llavador subtilment restaurat hi ha una font de la qual prem l’aixeta, com un xiquet, pel simple fet de veure córrer l’aigua i tastar-la.

Ara sembla que el carrer del Forn es doblega sobre si mateix fent una ‘u’, de forma que les dues línies paral·leles són el mateix carrer, que ara baixa, estret, cap a la plaça de l’Església. Però com que ho dubte, volte de nou per aquella ‘lletra’ urbana i, efectivament, les manises indiquen que es tracta de la mateixa via. En la plaça, una casa que exhibeix un balcó de punta a punta de la façana hi té penjats dos cartells en la reixa. En el que està escrit a mà es pot llegir ‘No a la prevaricación’, i en l’altre, la fotografia d’un Mahatma Gandi reflexiu en blanc i negre diu entre cometes ‘Cuando una ley es injusta, lo correcto es desobedecer’. Un altre misteri.

M’acoste fins a l’església que, a primera vista sembla una ermita, amb el campanar afegit. Volte per la part del darrere i entre en una foscor estreta i humida que  insinua una mena de canal o séquia antiga -em sembla- sense cap comesa pràctica en l’actualitat. Al costat dret de la façana està la imatge de Nostra Senyora de Gràcia pintada sobre trenta manises esmaltades. Sé que a l’interior es conserva un retaule renaixentista de la mateixa Mare de Déu, factura de Nicolau Borràs, deixeble de Joan de Joanes. Però no tinc la sort de poder contemplar-lo. El campanar pareix molt modern, està rematat amb rajoletes roges en totes les arestes i en la divisió dels cossos del prisma. Les parets estan pintades de blanc i em fa l’efecte que quasi puc fer sonar la campana aixecant la mà. El penell, que apunta entre llebeig i garbí, es un Cor de Jesús torturat per sagetes o espines de metall. El rellotge assenyala les set i quart de la vesprada.

Prenc el carrer de Sant Bernat que s’obri tot just al davant de l’església. De la primera portella trauen el cap els pàmpols d’una figuera que busca llum. Sent de bell nou les converses que ixen per les finestres com un element més del paisatge d’aquest poble. Arribe enfront del bar el Racó de Vicent, no sé si està tancat perquè el reflex dels vidres de les portes no em deixen veure’n l’interior. Però, com que m’adone que no duc ni un clau al damunt, tampoc comprove si la porta s’obriria. Una mica més endavant, al núm. 14 del mateix carrer, la façana de Ca Sofia fa que m’ature per a mirar-la. És una casa de pedra neta i restaurada, amb amples marcs d’obra que envolten les finestres rectangulars. Roman tancada com si es tractara d’un segon habitatge, cosa que, com a les núvies d’abans, -m’imagine- a les cases tampoc els agradarà ser el segon cap de cap taula. En fi!

A poc a poc, arribe de bell nou al carrer de Juan Carlos I, on està ubicat un centre polivalent i d’on vaig partir al principi de la passejada cap al carrer d’Enric Valor. En aquest moment passen pel meu davant dues caravanes, brutes del fang que plogué anit, que semblen haver acabat el cap de setmana en el càmping.

Ara baixe pel carrer de Llevant d’on m’arriba l’olor de pebres torrant-se en un forn domèstic com un presagi evident d’un espencat per a sopar. Arribe a un carrer on dues dones i dos homes seuen en cadires baixes i conversen. Com si fos, aquella mateixa conversa que mantenen, la que m’ha acompanyat pels diversos racons per on divague aquesta tarda. Al fons veig una pedrera d’argila excavada en colors que pugen del roig a l’ocre, com un mos, més o menys, voraç a la muntanya.

Isc del poble per on comencen els bancals plens de fruita. M’arriben veus infantils des del poliesportiu que veig més avall en la mateixa direcció -supose- on deu estar el càmping. Camine per una vorera vorejant els conreus. En una tira de cebes s’han deixat espigar les de l’extrem amb les blondes rodones i lila per a guardar la llavor del nou planter. Les tires de carabasseres serpentegen entre els renglons d’albercoquers.

La muntanya que tinc al fons, i que és la prolongació de la Penya Cadiella cap a llevant, va pintant-se d’ombres mòbils segons avancen pel seu damunt els núvols lents. Però si alce l’esguard, és com si fos el cel qui passara i transportara, com en una cinta de cel·luloide, els núvols fotografiats.

Ja als afores, agafe el camí del Molí de les Fonts i arribe a la carretera que du al càmping. Darrere d’una filera de xiprers veig més a prop els graons d’argila, amb els bots sobtats de colors que caben en singles calcaris tatuats d’obscur. Mentre camine em tope amb un grup que venen amb xiquets menuts pel camí que puja del poliesportiu. Passen pel meu costat com si els fóra completament invisible, em pessigue i continue sent de carn i os, malgrat el dubte que he tingut per un moment. Mentre la colla s’allunya sent una xica que diu:

-El xic vol ma? -referint-se que un dels xiquets que duen vol aigua-, i recorde el passatge de “Seduccions de Marràqueix”, de Piera, quan redescobreix en aquell lloc la mateixa paraula que jo acabe de sentir ara.

A mig camí trobe una escultura feta de xapes metàl·liques soldades que sembla el cap d’un misto rovellat. Tot i estar davant d’un xalet em pregunte per l’estètica i per la utilitat d’aquella creació. Un altre jeroglífic a resoldre. Ben mirat, podia tractar-se d’un observatori d’ocells una mica guenyo.

L’olor de la resina evaporada dels xiprers i els pins barrejada amb l’olor del sol és delitosa. Passe pel costat d’un hort de tarongers i sent, en la llunyana frondositat d’uns magraners bords, el sospir d’un rossinyol. Amb l’embadocament que m’ha procurat tanta primavera arribe fins a les portes del càmping que està tancat amb una barra roja i blanca, com si fos l’entrada d’una duana. ‘Oasis Country Park’, es diu. Hi veig que hi ha una cafeteria a l’entrada amb gent que està asseguda en la terrassa i, amb la boca una mica seca, torne a recordar que no duc ni un clau.

Faig mitja volta i retorne al poble on trobe pels carrers les veus que he anat deixant abans. Passe pel carrer de Juan Carlos I, que deu ser el més ample, i sent que algú assaja una melodia amb un clarinet mentre el metrònom li imposa un pols que, per ara, és incapaç de seguir. Desemboque en l’Ajuntament, al carrer de Sant Bernat, que sembla tindre altres comeses com ser la seu de l’Associació de Dones Tyrius. Al balcó on onegen les tres banderes veig que s’han respectat els nius de les oronetes consistorials bastits amb fang blanc. Des d’un d’ells, en un moment, veig que n’ixen dos cabets negres. Seguisc avant i passe per l’aulari de Rugat que pertany al CRA del Benicadell; l’any 1962, simplement, Grup Escolar. A la barana hi pengen botelles que han sigut transformades en contenidors de flors infantils.

Puja per la costera que està tot just al costat del camí de Xocaina, on, més endavant, les cases s’escampen tant que ja estan fora del poble. Un poble de veus amagades, d’uns pocs carrers estrets, d’un carrer ample i d’enigmes senzills que tampoc no pretenen ser resolts pels forasters.