Segle XVIII: el món il·lustrat i l’expòsit

Entre dos esdeveniments bèl·lics, la guerra de Successió i la guerra d’Independència, el País Valencià va conéixer un fort desenvolupament econòmic, demogràfic i cultural, paral·lel al dels altres països peninsulars. Una fase A que coincideix, fonamentalment, amb el regnat de Carles III (1759- 1788). La dinastia que guanyà la guerra de Successió, la borbònica, implantarà  un centralisme ferotge en el pla ideològic i cultural.

Felip V, primer rei de la nova dinastia, promulgarà els Decrets de Nova  Planta en 1707, que són la resposta política de contingut punitiu a la política de rebel·lió dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó en contra seu i a favor de l’Arxiduc austríac.

Els Furs i lleis pròpies dels regnes integrants de la monarquia hispànica són abolits, uniformant l’estructura administrativa estatal. Entrem en el segle del Despotisme Il·lustrat, o cosa que és el mateix, en l’absolutisme monàrquic de  caràcter paternalista, que assaja de reformar la societat però sense alterar la jerarquia estamental ni canviar els privilegis de la noblesa.

El segle XVIII també es coneix com el Segle de les Llums, en el qual naixerà el  moviment intel·lectual conegut com a Il·lustració (sapere aude!), moviment cultural europeu que reafirma el poder de la raó humana davant la fe i la  superstició. Les antigues estructures socials i cosmovisions seran qüestionades i acabaran per enfonsar-se amb la Revolució Francesa.

L’antic Regne de València també patirà canvis. En el pla polític, el governarà un Capità General, en compte d’un virrei, que presidirà la Reial Audiència. Els  municipis són reorganitzats segons l’estil castellà i València pren part a les Corts de Castella. El centralisme monàrquic s’imposà amb facilitat, no sense una dura repressió, ja que es va veure afavorit per l’expansió econòmica del segle i pel Despotisme Il·lustrat de la corona que comptà amb la col·laboració d’una  burgesia incipient, dòcil i allunyada de convertir-se en classe dominant. El castellà s’imposarà com a llengua en tots els àmbits administratius i religiós, sent, a més, la parla de les capes altes de la societat, noblesa i burgesia.

En el pla demogràfic, la població es triplicara, i passarà de 255.000 habitants en 1718 a 783.000 habitants el 1787, reomplint-se per primera vegada els buits deixats per l’expulsió dels moriscos amb noves immigracions. El desenvolupament de l’agricultura, la indústria i el comerç seran notables. La Societat Econòmica d’Amics del País, amb l’emblema “Fert omnia tellus”, serà la institució que simbolitza el desenvolupament fisiòcrata del País Valencià en el segle XVIII.

Aquesta situació de bonança generalitzada patirà frenades a causa de les  sequeres (1725-1730), el terratrémol de 1748 que afectarà fonamentalment les comarques centrals, la devastadora plaga de llagosta (1755-1758), la violenta epidèmia del paludisme (1783-1786)… fins a arribar a les darreries de la centúria en què la població patirà desproveïment i fam, un fet que desembocarà en un estat permanent de malestar social i seriosos avalots.

Els il·lustrats valencians escrivien normalment en castellà, girant l’esquena a una vertadera revitalització de l’idioma. L’Escola Pia, fundada el 1737, serà  l’exemple d’un col·legi burgés i en castellà, davant l’educació aristocràtica del Col·legi dels Jesuïtes. El Barroc dominant fins aleshores anirà deixant pas al Neoclassicisme a través de l’Acadèmia de Belles Arts, creada per a dirigir i controlar un art ben mesurat i normatiu. L’art popular no acabà d’incorporar les  pautes estilístiques neoclàssiques.

Amb aquestes llargues pinzellades del segle XVIII, encetem el tema dels expòsits  valencians en general, i els valldalbaidins en particular, on trobarem algunes de les problemàtiques de la centúria anterior. Però a diferència del segle XVII, ara s’intentarà de donar-hi resposta i solucions. I això perquè, d’una banda, els il·lustrats consideren que una de les riqueses importants d’un país se sustenta en l’augment de la població, mà d’obra productora i consumidora; i per l’altra, creix en ells la preocupació per aquests éssers indefensos, despertant una fina sensibilitat impressionada pels elevats índexs d’abandons que es produeixen i la gran taxa de mortalitat que s’hi registra.

Encoratjats per les idees filosòfiques de la Il·lustració, assistim, doncs, al  naixement d’una nova mentalitat en la qual es perfila un esperit crític i racionalista, es comença a relacionar la mortalitat dels expòsits amb els mètodes de cura emprats i l’alimentació, es consolida profundament la idea que  l’augment del preu del cereal es tradueix en un clar augment d’abandons (i a la inversa)… En definitiva, el nou estat i segle immersos en criteris poblacionistes  considera aquesta pèrdua de potencial humà un greu perjudici per a un país que  vol enriquir-se a partir d’una població tan nombrosa com siga possible.