Segon curs d’estudis comuns: canvi de torn

"Aquell dia vaig decidir que no estudiaria filosofia pura per res del món, i que no podia fer perdre el temps a aquella persona ni un dia més"

Bartolomé Sanz Albiñana
30.07.2022 - 14:06
Actualització: 30.07.2022 - 16:51
VilaWeb

L’estiu va acabar i un nou curs va començar. Després de la nefasta experiència de primer, en segon em vaig matricular no en el torn de vesprada sinó en el de nit (de 18.00 a 21.00): el més tranquil, sense tantes assemblees, desallotjaments, manifestacions i desgavells col·laterals. Això significava molt de temps lliure de matí, així que em vaig buscar faena.

La maquinària del Patronato de Promoción Humana y Social Juan XXIII a Burjassot necessitava personal, així que em vaig posar a les ordres del director, don José Lluch Vidal, qui em va encarregar el transport escolar dels xiquets que venien de València, cobrar-los les mensualitats, i unes classes a la filial de l’institut Lluís Vives a Burjassot.

De matí me n’anava a València amb el conductor d’un dels autobusos, passàvem a buscar els xiquets que eixos anys encetaven la nova EGB, passava llista i tornàvem a Burjassot. En el temps d’esplai esperava que els alumnes aparegueren a pagar les mensualitats: dues-centes pessetes al mes, crec recordar. Feia classes de castellà a un grup d’alumnes, i d’anglés a un altre, complint el meu horari. En poques paraules: tenia una seguida. A la meua nóvia no li va agradar ni la seguida que tenia, ni tampoc el canvi de torn a la facultat. Crec que eixe va ser el motiu del trencament. Coses que passen en les parelles.

No recorde bé si va ser eixe curs o el següent, quan don José, fart del transvasament d’alumnes de la residència universitària masculina a la femenina i viceversa, va fer una neteja i es va quedar amb una selecció dels que li interessaven. La gent que formava part d’aquell col·lectiu d’estudiants universitaris, majoritàriament de cursos avançats de medicina, ciències exactes, dret, història, econòmiques, etc., em queia molt bé. A més, hi havia ambient d’estudi. Tinc ben gravats els seus rostres al meu cervell, però només recorde uns noms: Néstor Novell (de Gandia), un bon xicot i més tard president del Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia; José Luis (de Mula), que estudiava ciències exactes; Manolo Ortells (de Vila-real), que feia arquitectura i que només es tallava els cabells una vegada l’any; Pilar Simarro (de Borriana), que estudiava idiomes; i la colla de l’Olleria, és clar. Per algun lloc m’apareixerà un dia el llistat de tots estudiants. La procedència era heterogènia: Elda, Ontinyent, Gandia, Requena, Vila-real…

Tampoc no recorde formar part aquell curs de cap comissió de novatades dels nous ingressats en la meua residència de Burjassot, però sí haver-ne patit el curs anterior. A mi tot això de les quintades de principi de curs -algunes de molt pesades- sempre m’ha paregut un costum medieval, sense gaire gràcia ni sentit. Per exemple, una de les que es feien als col·legis universitaris de València consistia a deixar-te nu en l’aleshores plaça del Caudillo de València (l’actual plaça de l’Ajuntament) i ja t’apanyaràs. Crec que els col·legis es copiaven els uns als altres a veure qui de tots feia la broma més pesada.

Durant els cursos en què m’hostatjava en la residència de Burjassot s’hi feien xarrades, cicles de cinema (en recorde un de cinema francés), presentacions de llibres a càrrec d’algun estudiant sobre algun llibre que havia llegit, alguna representació teatral, etc. Hi havia un gimnàs, encara que no em va passar mai pel cap de posar-hi els peus; fins i tot hi havia una piscina coberta, però costava massa diners posar-la en funcionament i l’economia de la residència no era gaire pròspera. Quan venia el bon temps podíem fer ús de la piscina d’estiu que hi havia al col·legi masculí del Patronat, un filial de l’institut Lluís Vives de València.

El destí va fer que el dia de Sant Valentí em trobara amb la xica d’Atzeneta d’Albaida que havia conegut a l’institut d’Albaida dos cursos abans. Ella estudiava idiomes en diversos centres; un era l’Escola Oficial d’Idiomes de València, on jo també anava dos dies la setmana. Aquesta vegada no van fer falta gaires paraules ni cap declaració d’intencions; tot va eixir amb naturalitat: la llavor plantada dos cursos abans havia germinat sense preparar ni adobar el terreny. Lliçó: no insistisques massa en res; quan les coses han de ser, seran.

Un dels temes recurrents en les assemblees de les facultats era la guerra del Vietnam, una guerra que la meua generació havia seguit en blanc i negre, en directe, pràcticament des del principi. En aquell conflicte, els Estats Units donaren suport al Vietnam del Sud contra el Vietnam del Nord, comunista. Doncs bé, en la primavera de 1973 es va acabar eixa guerra i també un dels temes de les assemblees.

Una altra qüestió que hi apareixia i que quan vaig acabar la carrera encara no s’havia solucionat era la inexistència de la secció de filologia romànica a la Universitat de València. Recorde el nom d’una líder estudiantil del meu curs dient-nos el llistat d’universitats nord-americanes on es podia fer filologia catalana; curiosament, eixos estudis no es podien cursar a València amb la qual cosa alguns estudiants havien de fer les maletes i emigrar a altres universitats de l’estat. No sé exactament quants anys van haver de passar perquè finalment s’implantaren regladament els estudis de filologia valenciana.

El clima polític era semblant al del curs anterior, és a dir, d’encefalograma pla quant als canvis que tots esperàvem. Només cal pegar una ullada a un pamflet, aquesta vegada firmat pel Comité d’Estudiants del Partit Comunista d’Espanya i que m’apareix dins de la Segunda antología griega, per a fer-se’n una idea de l’ambient:

«El cierre de facultades es un arma represiva que disgrega nuestra lucha; contra esta medida debemos insistir y presionar a los más amplios sectores: profesores, opinión pública, etc. Y para ello aprovechar y fomentar las divisiones internas que existen en los “órganos rectores” de la Universidad.

Las Juntas de Facultades, los decanos, Juntas de Gobierno, etc., no son los órganos democráticos que el Movimiento Estudiantil exige, pero en las actuales circunstancias, LA LUCHA POR LA DIMISIÓN DE LOS DECANOS (especialmente los de Filosofía i Ciencias) y POR LA DEMOCRATIZACIÓN DE LAS JUNTAS, RECTORADOS, ETC., son reivindicaciones de gran importancia bajo la dictadura.»

A la facultat de Filosofia i Lletres, a don Julián San Valero (degà en primer curs) el va subsituir don Felipe M. Garín Ortiz de Taranco, i després don Fernando Montero Moliner (1922-1995), catedràtic d’Història de la Filosofia i auor de diverses publicacions sobre Parménides, Kant i problemes fenomenològics. Don Fernando era, sens dubte, el més dialogant, pròxim i estudiantero dels degans que hi vaig conéixer.

Coses de la vida: don Fernando Montero vivia en un xalet a Burjassot, tres cases més amunt de la residència on jo m’allotjava, en la mateixa vorera. Un dia vaig pensar d’anar a fer-li una visita que havia concertat prèviament amb la filla, que també feia Filosofia i Lletres i amb qui coincidia a vegades en el trajecte amb el trenet en direcció cap a València. Volia fer-li unes preguntes sobre els llenguatges abstractes. La primera cosa que em va preguntar va ser si jo estava interessat en el vessant ontològic, ètic o matemàtic d’eixa qüestió. Ja es poden imaginar la cara amb què em vaig quedar. Va començar a citar-me Parmènides, Plató, Aristòtil, Kant, Ockham, etc., i em va fer un resum dels problemes de la filosofia del llenguatge, passant pel parentesc existent entre el vocabulari abstracte i els sincategoremàtics. Aquell dia vaig decidir que no estudiaria filosofia pura per res del món, i que no podia fer perdre el temps a aquella persona ni un dia més. Cada vegada que ens véiem pel carrer Isabel la Catòlica ens saludàvem educadament i jo em deia “Que ignorant que sóc!”. Des d’aquell dia mire amb respecte els qui han decidit filosofar la resta de la seua vida. Continuarem amb el relat de les matèries que vaig cursar aquell curs i els seus professors.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes