En el cinquè article dedicat a  l’actuació del govern municipal d’Atzeneta d’Albaida  parlaré un poc de mediació. La primera vegada que vaig sentir a parlar d’aquest concepte va ser fa ara vint anys, a Wiesbaden (Alemanya), de la mateixa manera que va ser a la Universitat de Dublín en 1994 on vaig veure per primera vegada com funcionava el correu electrònic, que era aleshores pura ciència-ficció als centres educatius de l’estat espanyol.

He estat un professor afortunat al llarg de la meua carrera professional, he cregut en la formació permanent del professorat i puc dir amb orgull que hi haurà pocs professors arreu de tot el país que haja tret més suc de les oportunitats que el sistema educatiu posava a l´abast del professorat. El Ministeri d’Educació i la Conselleria d’Educació han invertit, durant la meua vida activa, una pila de milers d’euros. Això sí, jo he procurat de fer-los productius amb innumerables projectes, sobretot de dimensió europea. Jo tenia la responsabilitat moral de compensar la balança dels professors que feien l’esforç justetet, la majoria.

Bé, tornant a la mediació, vaig poder veure en aquella ocasió com els alumnes de l´institut alemany resolien els problemes que sorgien entre ells sense ajuda ni de professors ni de l´equip directiu. Em vaig quedar bocabadat en veure com la seua gestió en la resolució de conflictes havia deixat aturades les comissions de disciplina que funcionaven als nostres centres i que desconec si encara hi funcionen. La mediació també va aplegar als centres educatius

Tot açò ve a propòsit del ple municipal extraordinari del 12 d’agost de l’Ajuntament  d’Atzeneta d’Albaida, on un regidor de Compromís va apuntar com a eixida al conflicte encetat per un nombre de ciutadans la solució de la mediació. Segurament el batle -un home que va sempre al seu caparrutxo per tants anys com du al capdavant de la corporació municipal ballant el mambo al ritme que li rota- mai de la vida deu haver-ne sentit a parlar. Ni ell, ni tampoc el secretari ni el jutge de pau. I per les cares que veia jo aquell dia, més pròpies d’un tribunal inquisitorial de l’època filipina, la resta del govern municipal pareixia dir al batle, en referència al ciutadà de la pancarta: ‘Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo!’ (Marc 15:13-15). I com que el reu de la pancarta no tenia dret de parlar, ho feia per ell la seua corona d’espines: ‘quatre mesos i deu dies sense contestar els escrits dels ciutadans’. El tribunal cridava més fort: Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo, lapideu-lo, decapiteu-lo, defenestreu-lo, cremeu-lo en la foguera’, i el de la pancarta la girava ara i adés: ‘És això un insult o provocació?’. El Pilat de torn deia sense immutar-se, mentre es llavava les mans: ‘Açò mosatros heu tenim molt parlat i molt clar i si voleu més explicacions, pugeu dalt que jo vos les donaré’ (sic i lit.). I el govern municipal, en transformar-se en sanedrí a continuació del ple, va fer mut i callosa mentre el summe sacerdot tancava la sessió. 

Al llarg d’estes setmanes he parlat amb molta gent. He observat un poble que té por del summe sacerdot Caifàs, elegit per ells per la seua saviesa. He vist un sanedrí que administra justícia i aplica la llei, millor dit ajuda a incomplir-la, mentre este saduceu firma sense llegir amb massa atenció informes de prevaricadors pagats amb diners públics.

‘Mediacions a mi?’, deu dir este summe sacerdot que porta ja els mateixos anys que Caifàs al davant del sanedrí local. ‘Ací es fa el que a mi em dóna la gana’. I no content amb això, el sanedrí li dirà: ‘El de la pancarta és un lladre perillós. Crucifica’l ja! Crucifica’l ja! És convenient que algú muira pel poble i no perisca tota la nació’. I el summe sacerdot, sense saber què fer, anirà al despatx de l’assessor i li preguntarà: ‘Què fem amb este Joan Baptista barat que predica en el desert i està escarotant-nos el galliner? Dis-me què faig amb ell, perquè per a això et pague, redéu!’. I l´assessor dirà: ‘Tranquil, home. L’estiu s´acaba i en passar festes se n’anirà a Alcoi, com les orandelles al final de l’estiu! Ja ho veuràs. I assumpte arreglat. No et calfes el cap’. 

Una recomanació final. Com que no em va agradar gens ni miqueta el ple municipal a què vaig anar en agost, on cadascun dels portaveus llegia l’epístola que portava escrita, sense cap mena de debat ni opció a fer preguntes, jo suggeriria a tota la corporació municipal que anara a Alcoi qualsevol últim dilluns de  mes i assistira a algun ple municipal en regla. A Alcoi, els grups municipals es mostren uns a altres els ullals i les urpes. I el poble pot parlar. A mi em sembla que els regidors locals no van a cursets de formació al llarg de tota la legislatura. És de suposar que això ho deixaran en mans dels tècnics. Jo m’oferisc com a mediador dels dos ajuntaments, tot i que l’ajuntament d´Atzeneta no es mereix que faça res per ell.

Ara sols em queda, aprofitant les festes patronals de 2019, demanar al Santíssim Crist de la Fe i del Mont Calvari que faça de mediador local en el meu cas, perquè jo ja he tant com podia fer. Espere que les institucions i organismes que els ciutadans paguem amb els impostos comencen a investigar la qüestió, i de pas indaguen també el funcionament d’este ajuntament amb una visita d’inspecció. A l’església li dispense el que m’hauria de pagar pels sermons que faig i faré: és el mínim que puc fer en agraïment per tot el que els rectors del seminari de Montcada em van ensenyar en la meua joventut. Jo no sóc, ni seré mai, un renegat. Sé molt bé d’on em ve la meua formació bàsica lluitadora. Bones festes a tot lo món!