Un matí d’hivern vam arribar a l’escola i veiérem que altres xiquets, que ja estaven dins del pati, s’arremolinaven davant l’entrada principal. Miraven tots plegats cap al vestíbul exterior que distribuïa, amb forma de semicercle, algunes aules de la planta baixa. Malgrat la gentada que s’hi concentrava, recorde que tots estaven drets, callats, enfront d’una barana invisible que precedia els que estaven a primera línia.

El col·legi era un edifici vellot, però ben cuidat. Estava al bell mig d’un solar pràcticament rectangular, el perímetre del qual seguia una paret blanca, de mitjana altura, que continuava amb barrots negres acabats en unes puntes romes i inofensives que sempre ens feien somiar amb fletxes i llances. La part del darrere s’obria als horts de tarongers i la del davant mirava l’últim carrer del poble. Tenia una font al pati, al costat d’un dels cantons de l’edifici, que sempre estava envoltada per xiquets assedegats de joc, però aquell matí no hi bevia ningú. Talment com anaven arribant, tots s’acostaven al grup de curiosos intentant fer-se lloc per a poder veure què miraven tots.

Els professors més matiners també estaven, amb els alumnes, sota els dos graons que separaven el pati obert del hall. Tenien les cares llargues, alguns aguantaven les velles carteres de pell sense adonar-se del pes que duien a les mans. També estaven en silenci. Algú, potser, gosara a dir alguna cosa. No ho recorde.

El que sí que em ve a la memòria és la ferum que emplenava l’atmosfera a mesura que m’acostava a aquell lloc. Em vaig esmunyir entre els alumnes més alts i allí mateix, escampat amb la minuciositat amb què ho hagués fet un llaurador per aprofitar tota la terra, un solatge de quasi un pam de fem omplia aquell replanell sagrat. Vaig reconéixer els cagarritons, com olives del cuquello, del fem de conill. Igual que l’olor picant, concentrada i calenta dels orins hormonats dels rosegadors que havia sigut espargida de banda de nit per alguns desconeguts. Era com si hagueren netejat expressament les conilleres per a dur tota la porqueria fins allí.

Malgrat que sabien que aquell matí no tindríem classe, tampoc recorde cap alegria entre els escolars. Més aïna, al contrari. Quan els professors eixiren del xoc, ens van dir que podíem estar al pati fins que allò estiguera net. Els xiquets continuàvem parats. El director, un home baixotet que sempre vestia amb la mateixa jaqueta i pantaló i que duia també un jupetí desgastat, va eixir al cap d’una estona del despatx que estava a l’esquerra de les aules, sense més remei que trepitjar la indigna catifa amb què havia amanegut l’escola. Quan arribà on hi havia la resta de companys passà les soles de les sabates contra la línia d’un graó per a desempallegar-se aquella vergonya. Sembla que havia estat parlant per telèfon amb algú i ara contava les novetats a la resta dels companys.

Al cap d’una estona els xiquets ja ens havíem dispersat fent rogles. Alguns anaren cap al camp de futbol que estava darrere de l’edifici i començaren un partidet, sense massa ganes, segurament per la matinada. Altres seguien tots els moviments dels mestres que fumaven sostenint encara les carpetes i les carteres, encara sense adonar-se del pes que això suposava.

No sé com van arribar perquè devíem estar jugant, però quan, al cap d’una estona, tornàrem a passar per davant l’entrada, dos operaris omplien a palades uns sacs de plàstic amb el fem escampat. Els xiquets tornàrem a arremolinar-nos, ara a més distància per la fortor que desprenia la ignomínia en remenar-se. Els operaris que, segurament, havia enviat l’ajuntament treballaven també amb cara llarga, palada rere palada; no sé quants sacs van omplir però segurament en van ser uns quants. Després agranaren per tal de retornar aquell espai tacat del col·legi. Ho feren meticulosament mentre la majoria observaven i els mestres seguien fumant amb les carpetes a les mans.

La serena de la nit havia amerat aquella immundícia i el sòl, malgrat l’esforç dels operaris, concentrava la humitat dels excrements vessats sobre els taulells. Va passar una estona més i algú va dur una càrrega de serradura que els treballadors van escampar, com si estigueren plantant a tot vent per tots els racons del vestíbul.

Ara ja es podia xafar. Els xiquets, passada ja l’hora del pati, poguérem accedir a les aules amb la sensació estranya que durant tota aquella estona de llibertat hi havia alguna cosa que no rutllava, que ens havien furtat un matí a pesar que a nosaltres ens agradara remugar de la pesantor de les classes. Però d’aquella forma, no. Recorde que la serradura estigué alguns dies trepitjada i transportada per les sabates per allà on ens desplaçàvem. Però passats uns dies tot tornà al seu lloc. La fonteta del pati de bell nou va estar sempre plena perquè als xiquets els agrada beure encara que no tinguen set, ja que per a ells això és un joc; altres coses, encara que sembla que els puga donar una llibertat momentània, potser, els fan menys gràcia.