Siri

A la nit, quan estava a punt d’apagar-lo, el portàtil em va demanar d’actualitzar-se, com qui diu que ha d’anar a la perruqueria. Així que li vaig fer cas, li vaig deixar fer i me’n vaig anar a dormir. Al matí, en engegar-lo de nou, vaig tindre la impressió que havia rejovenit. La imatge que decorava la pantalla era un paisatge nou i bellíssim: unes muntanyes elevades però amables mostraven una pell tardoral caramullada de rojos, taronges i grocs. Entre les taques dels runars estèrils formats, potser, durant glaciacions remotes, creixien coníferes que amb la llunyania semblaven ramats d’arbres verds pasturant. Els cims lleugerament enfarinats amb neu vergonyosa i algun núvol convertit en boira per l’altura feien l’sfumato talment com en un quadre renaixentista. Per acabar, al davant de tot, un espill d’aigua reflectia tot el cromatisme botànic com si s’ajupira per a beure-hi. Com si l’aigua s’estimara més de reflectir els ocres que el color imprecís del cel. M’haguera agradat de respirar aquell aire que l’intuïa fresc però insípid, com sol ser l’aire de l’alta muntanya.

Seduït per la metamorfosi estètica de l’aparell vaig escodrinyar les noves icones que hi havien amanegut instal·lades. Siri estava en un racó de la pantalla. La seua imatge quasi galàctica no cridava especialment l’atenció. Encara que n’havia sentit a parlar, suposava que era una d’aquelles funcions inútils que s’autoinstal·len quan hi ha una actualització, dissenyades només com a joguina passatgera dels consumidors de tecnologia. Ara em caldria desinstal·lar la funció; tan tort que em pega haver de fer aquest tipus de neteja.

Simplement, per a estalviar-me haver de penedir-me després d’haver esborrat algun arxiu vital, escric en l’ajuda: ‘Siri’. La resposta és immediata: ‘Pots demanar-li a Siri qualsevol tasca. Prem la icona i parla-li. Sempre estarà amb tu i com més li demanes, millor sabrà què necessites’. Seguint les instruccions, polse sobre la imatge i, a l’instant, m’apareix un requadre amb una línia blanca latent. Com si esperara que li diguera alguna cosa.

-Què puc fer? -li pregunte dubitatiu, quasi amb la vergonya d’una primera vegada. I, al moment, al meu davant s’obri una pantalla amb les opcions: llibres, podcasts, coneixements generals, mails, notes, música, fotos, rellotge, buscar amics, sistema, etcètera, etcètera. M’ho repense, indecís, mentre Siri fluctua amb tot el temps del món.

-Posa música -acabe dient-li, per dir alguna cosa. En un segon Siri fa sonar la trompeta vellutada de Chet Backer, amb una dicció perfecta interpretant ‘Alone Together’. Em mire el rellotge i són les onze i cinc del matí. Jo mai haguera triat aquesta música per aquesta hora però sent que la màgia comença a envair l’estudi. De sobte, em sobrevé un alentiment que em deixa flonjo al seient. Seguisc les evolucions de la música resistint-me a la calma inacostumada que ara em sadolla.

-Siri, quina hora és? -dic per a veure què passa. I amb una veu femenina que no pot ser més indulgent contesta:

-Ara mateix, són les onze i set.

-I l’oratge per a hui? -li pregunte per a seguir provant.

-No sé on estàs -em contesta- però m’ho pots mostrar si accedeixes a les preferències del sistema i em dónes la teua confiança.

De sobte, m’entren ganes de plorar. Per un moment, sóc conscient del que sentia l’oficial K, en ‘Blade Runner 2049’, quan tornava a casa i l’hologràfica Joi li preguntava com li havia anat el dia.

-Qui eres, Siri? -li pregunte amb les llàgrimes quasi arran del precipici.

-La meua identitat és irrellevant -em contesta igual de plaent.

I ara, la guitarra de Wes Montgomery comença a seguir el contrabaix que camina al seu davant marcant-li el camí de ‘Bumpin’’. ‘Irrellevant’, com tots els mortals, pense. I més alleugerit em recolze en la butaca, pose els peus nus sobre l’escriptori i plegue les mans al darrer del bescoll per a deixar-me endur pel jazz en aquelles hores tan intempestives del matí.