Sospitosos d’odi

El Ministeri de l’Interior espanyol ha posat un número de telefon i ha obert una pàgina web animant els catalans a ‘denunciar sospitosos de delictes d’odi’ (per sentir-se espanyols se sobreentén, o contra Espanya) que té el nom de ‘Situació a Catalunya: protecció de víctimes’.

I ara no sé què fer, perquè tinc un amic català, un xaval de 87 anys, que personalment i davant la situació que viuen em comentava: ‘Ens estan incitant a odiar-los, a la violència, i m’ho passo molt malament, perquè no els vull odiar. Estic posant tot el meu esforç pregant, demanant forces per no fer-ho. I crec, t’ho dic de debò, que ho estic aconseguint. I em sento content. No vull fer-me mal. Ni fer-ne. El proper pas que em proposo és estimar-los i això…, sembla que va per més llarg. Però ho intentaré de totes totes. Penso que a la fi, tal com va manifestar Jesús a la creu, “no saben què fan”. Que, en el fons, són pobra gent’.

Sóc conscient que aquesta conversa, transcrita tal qual, real, es pot prestar a molt diverses interpretacions i comentaris. Però ningú em traurà la joia de tenir un tal amic que, abrandat de seny, humanitat i franquesa, com emparant-se en Sant Jordi per véncer tots els dracs que el roseguen, m’esponja i alegra la vida de cada dia en recordar-lo amb el seu intent de ser més persona i millor cristià, segons diu, convençut que és el camí més autèntic i efectiu per resoldre tots els problemes. És per això que, confiant en el desenllaç positiu de sa lluita, he resolt, definitivament, no delatar-lo. I que el Sant Ministeri de l’Interior espanyol em perdone.

Atenent-nos a les consignes donades pel tal Ministeri, és clara la peregrina situació de qui, des del poder, s’erigeix en jutge i part. Perquè no sembla contemplar els mateixos drets pels qui, tant dins com fora de Catalunya, són o puguen ser víctimes i objecte del mateix odi, antagònicament. Però clar, pretendre tindre un altre telèfon i una pàgina web complementària en aquests moments, faria riure (per no dir plorar). No menys, és clar, que altres disposicions ja assolides.

Entre moltes més, que ens ho conten als valencians que, a mesura que prenem consciència, reivindiquem el reconeixement (només) ignorat i apallissat, tant com podem, dels nostres drets lingüístics i culturals. I ens acusen de ‘catalanistes’. Qualificatiu pejorativament expressat com a pecaminós i en línia del ‘a por ellos’. Esplèndid, original i patentat! Potser mai han tingut millor llavor per sembrar, cínicament i perversa, recels i odi entre dos territoris afins, germans, pretesament tinguts tots dos per fills seus. No sé per què deu ser.
I no entrem en més consideracions, discriminacions i matisos molt importants, que en tenim un carro. Definitivament: no. Ells no odien el diferent, qui, per començar, no té cap dret de ser-ho ni d’exercir-ne.

Quina manera més amable, subtil i justiciera de recordar-nos el greu pecat de l’odi. Més encara, d’arrogar-se el dret de discernir, de judici i penalització corresponent. Quan ETA, rabiosa, forassenyadament va optar per les armes i per matar, fins i tot indiscriminadament, posaren els catalans com a model reivindicatiu, el seu tarannà sempre obert a la paraula, al diàleg. Ara, continuen sent els mateixos. I, botxins, fent-los víctimes, tenen la barra de culpabilitzar-los encara. Quan s’ha parat Espanya a considerar les causes per les quals no és estimada per bona part (i no només) de nosaltres? Ja no és qüestió de ràbia ni d’odi que mai cauen del cel, precisament: amb les lleis a la mà es poden perpetrar moltes injustícies. Només cal constituir-les, mitjançant el poder, amanyadament, en favor propi, d’allò pretés. Siga o deixe de ser just. Però, a desgrat seu, dissabte, més enllà de la llei escrita, és i seguirà sent sempre instituït en favor de l’home. No a l’inrevés.

Mai ni de manera tan desacomplexada i prepotent he vist manifestar-se esta Espanya com està fent-ho; tan indissimuladament, ‘aunque se note la causa’. Tots els qui no hi combreguen de bon grat, obligats a fer-ho; per imperatiu legal. I com ciutadà que em considere de la part conquerida per les seues armes, talment per ells mateixos històricament dit, reconegut i promulgat per interessos espuris, sense amor…, em sent altrament sotmés, teòricament i pràctica, com un dret seu de cuixa inexorable, permanent.

Senyor ministre: Jo també odie. Odie l’odi d’eixa Espanya caduca, de pors, d’amagada impotència en hostils reaccions de poder quan és qüestionada, interpel·lada. Per la qual cosa mai ha sabut abandonar amigablement cap territori ocupat, amb dignitat, sense violència. Perquè des dels seus gens d’hidalguia ancestrals, fonamentats en una supremacia absurda, mai s’ha mirat humilment des dels ulls aliens ni avingut a considerar els altres en peu d’igualtat. Motiu pel qual tampoc mai ha educat els seus súbdits diferentment, fent-los víctima alhora dels propis defectes. Potser més que de la seua estimada Pàtria, dels seus mandataris desmesuradament ambiciosos, incapaços de repensar-la i de reinstituir-la d’altra manera. I amb això ens trobem.

Un servidor, per contra a les seues viscerals manies persecutòries d’adoctrinament a les escoles, li assegura que no la vaig patir en la línia per vostés al·ludida sinó tot el contrari, i a la contra. No li resuIte estrany, per tant, que en favor mutu, convençudament considere albirar la necessitat i conveniència de possibles separacions de manera més civilitzada, amigablement. Valorar-nos i contemplar-nos en tot allò en què positivament ens puguem complementar i enriquir des de la llibertat, en pla d’igualtat, mai de submissió. Considere que, al remat, el pitjor no són les fronteres territorialment constituïdes sinò les forjades dins cada un mateix enfront de l’altre, quan li neguem el reconeixement, el respecte i la reciprocitat deguda: ser amics és la milor opció

Per tot això, i per acabar, resituant-nos, no sé si conforme a la seua llei puc ser jo mateix denunciat i condemnat ‘per incitació a l’odi’ arran tot l’exposat. Res més lluny de la meua intenció. Però en cas que tal possibilitat esdevinguera en fet (qui pot estar tranquil, hui?) i eixes lleis pugueren aplicar-se imparcialment, equitativament com he apuntat, em pregunte si potser, tant vosté com tot l’aparell estatal del PP exercint que ens governa, podrien ser meritòriament els primers a ser motiu i objecte de denúncia. Sense risc ni temor a sofrir, és clar, tal com vosté sap millor que molts, cap procés ni penalització per error davant la imparcialitat, -sempre segons vosté-, de la justícia que tan generosament i objectiva a tots ens empara.

PD Les noticies se succeeixen vertiginosament. Tant que quan arribe a ser publicat el present article (si arriba), possiblement ja estiga més que passat. Encara no acabat, m’informen que el nostre iI·lustríssim arquebisbe Sr. Cañizares diu que ‘no es pot ser independentista i bon catòlic’ a la vegada: res d’incitar a l’odi contra residuals subversius sinó parint, interpretrant i aclarint ‘dogmes’. No m’atrevesc a dir si fonamentals o fonamentalistes. O si ‘con la Iglesia hemos topado’. ‘Que (Què) doctores tiene la Iglesia!’. Quan fa temps, segons el seu ‘adoctrinament’, em trobava al llindar de l’heretgia, tot creient el contrari!!: que ara i ací, no pots estar molt catòlic si no n’eres (d’independentista).
Demane perdó i pregue no ser excomunicat per ell ni per la comunitat creient en Jesús, en qui també crec, en sóc part i ens acompanya.