Suïcidis

El primer suïcidi que recorde fou el d’un home del meu poble, veí de casa nostra, d’un carrer estret, de solidaritats viscudes. Cap de casa, va decidir un dia abandonar-ho tot. Va deixar uns fills i una dona amb què la meua família sempre ha tingut una relació especial, segurament marcada per haver conviscut amb el dolor d’aquell moment. De vegades, hi ha situacions que ens lliguen a altres persones d’una manera fonda, humana, en un vincle que sabem que hi és i per què, però no ens atrevim a parlar-ne o a fer-lo explícit.

He viscut altres suïcidis de més a prop. Dos companys de la carrera. Un era de la Plana. Un xic ben especial, alegre, obert al que ens oferien aquells primers anys d’universitat. Un estiu, sembla que després d’una mala època, va optar per no viure més. Aquell primer record infantil, borrós, ara es feia concret. Era una persona que desapareixia, amb ella moria una part del poc que l’havíem coneguda. Un dolor pel dolor de l’altre i de la seua solitud.

L’altre company que es va suïcidar era també molt particular. Va aparéixer a les nostres vides d’universitaris dels darrers cursos i ens va aportar moltes coses: des del seu somriure matiner fins a la solidesa i la calidesa de les seues paraules, d’experiència compartida. Encara el puc recordar arribant a classe pel corredor. La memòria esborra els detalls i manté allò essencial; allò necessari per a recuperar el que ja hem perdut. Ara que ho pense, la literatura actua com la memòria, una part que és capaç d’evocar un tot: una persona en aquest cas que els qui tinguérem la sort de conéixer ens adonàrem que era extraordinària. També en la seua solitud, però ja fou tard.

No sé si m’atrevisc a parlar de llibertat quan una persona opta per no seguir vivint, si és que és una opció. Des de la meua ignorància, crec que qui pren aquesta decisió no és ni un heroi ni un màrtir, sinó una persona com qualsevol de nosaltres, amb defectes i virtuts, i moltes febleses. Segur que n’heu conegudes així; segur que heu conegut persones que s’han suïcidat, prop, massa prop en l’espai i el temps, en un dolor compartit que es fa difícil de posar negre sobre blanc. Com es pot intentar fer raonable el que ens resulta irracional o incomprensible? De fet, en aquest text em costa parlar del darrer suïcidi d’una persona que coneixia, amb qui vaig parlar fa un temps. Tota l’estima als seus familiars i amics, que en són molts.

Sembla, per altra part, que el mite que afirma que ‘la persona suïcida està decidida a morir’ no és del tot cert; més bé, la persona suïcida sol tenir una relació d’ambivalència vers la vida i la mort. Això demostra la complexitat de la problemàtica que una persona té al cap quan viu cap a la mort i com de difícil resulta, sobretot per a la gent més pròxima, estar atents a determinats moments que poden ser claus. Crec, per tant, que no es tracta d’un problema –el del suïcidi i el tabú que l’acompanya–, que afecta sols l’esfera individual, sinó que afecta el nostre viure, com un espill que ens mostra la pitjor de les nostres misèries i malalties socials. Malauradament, el que pesa és la incapacitat de deixar de pensar que potser no hem estat prou alerta, tot i que segur que hem estat ben a prop, pendents d’aquella persona que estimem, en la seua debilitat amagada. Segur. Roman, però, una sensació de desassossec difícil de viure. Crec que això deu pasar a pràcticament tots els que han viscut una situació així.

Segons l’Observatori del Suïcidi a Espanya, en les dades recollides el 2016, al País Valencià es produïren aquell any 336 suïcidis, cosa que implica una mitjana d’un suïcidi al dia, sense comptar ara les tendències suïcides o els intents, molt més abundants i que conformen una casuística que cal tenir en compte, de manera especial en termes de prevenció. Sembla, però, que les darreres dades confirmen que la tendència és a la baixa, que les mesures preventives, especialment en l’àrea mèdica, són efectives.

Entre moltes altres accions des d’altres àmbits, com a societat, perquè és un problema social, caldria trencar amb un tabú que ens ha acompanyat segles, tenir cura dels altres i de nosaltres, demanar ajuda, parlar-ne, acompanyar el dol dels familiars si arriba el cas i, sobretot, malgrat que la vida de vegades ens ho posa massa difícil, hauríem de gaudir tant de les derrotes com de les victòries, ja siguen les personals com les col·lectives. Perquè les persones no se’ns esborren dels records i continuen formant part viva i ben viva de la nostra vida.