“Vull una frase curta, que serveixi en totes les circumstàncies possibles, sempre”… “Ja tenim la frase, és la següent: També això passarà”. I vas afegir: “El dolor i la pena passen, com passa l’eufòria i la felicitat”. Ara sé que no és veritat. Viuré sense tu fins que em mori.

Deixar aquestes paraules com a resum del llibre seria simplificar molt què transmeten el centenar llarg de pàgines que conformen aquesta narració; però no us deixeu enganyar: es tracta d’una història intensa, alegre i divertida, però també immensament commovedora i emotiva.

Potser algú es pregunta per què aquesta elecció. No es tracta de cap novetat literària. De fet, ja fa uns quants anys que es va publicar, i encara que va ser la revelació d’aquell any, feia temps que dormia a les prestatgeries. Ara bé, enguany va faltar mon pare. Durant setmanes anava perduda, fins que per motius de faena vaig assistir a una xarrada de biblioteràpia. Calia aplicar la màxima: metge, cura’t a tu mateix. Rebuscant al fons de la biblioteca vaig trobar un grapat de llibres dels recomanats, i descartats tots els d’autoajuda vaig començar a llegir les novel·les.

Sempre he defensat que ser bibliotecària no és una professió, sinó una vocació. Eixa dedicació de servici ens porta a empatitzar amb els nostres usuaris i, de vegades, convertim la lectura en biblioteràpia. Un fet, que, en principi no havia sabut aplicar-me.

Els lectors demanen llibres atenent diversos criteris, des de la grandària de la lletra, la temàtica… Tot va en funció de les preferències i l’estat d’ànim dels lectors, la situació personal… i per això solen demanar consell o expressen comandes concretes. Però, que passa quan som nosaltres, els bibliotecaris, qui necessitem ajuda per a superar una situació personal? Sabem com prendre’n distància? Ara he comprovat que també necessitava eixa ajuda.

També això passarà, de Milena Busquets, no va ser la primera novel·la que vaig començar a llegir de les seleccionades. Al contrari, encara que feia anys que la veia a la prestatgeria, no sentia atracció per la lectura d’un llibre escrit per una pija de la burgesia catalana, que segurament ho havia tingut tot molt fàcil. Prompte vaig comprovar per què eixe relat de to autobiogràfic sobre la pèrdua, l’amor, l’amistat i el sexe s’havia considerat la revelació literària de l’any quan va ser publicat.

A mesura que vas passant les pàgines i vas llegint els paràgrafs, trobes una identificació amb els teus sentiments: “La teua (cara), mamà, va desaparèixer darrere de la màscara que et va posar la malaltia. M’esforço cada dia a tornar a veure-la, a travessar els últims anys i trobar-me amb la teua mirada veritable, abans que es tornés de pedra… Passa el mateix amb la tristesa que, com finíssimes capes de cristall cruixent, es va dipositant sobre nosaltres, ens va cobrint a poc a poc… només l’amor veritable, i, de vegades, ni tan sols això, pot acabar amb la pena. El temps la mitiga, com fa amb nosaltres, com un domador de circ.”

La mà de Milena Busquets, per mitjà de Blanca, la protagonista, va expressant tot el que estàs patint com si estiguera dins del teu cor i poguera llegir els teus pensaments. De fet, encara no he sigut capaç de tornar a la biblioteca el llibre que mon pare llegia quan va faltar, perquè també en el nostre cas els llibres sempre han sigut una de les màximes connexions. Créixer envoltada de llibres m’han portat a aquesta vocació: He tancat tots els llibres, sóc incapaç de fer-los servir com a consol aquesta vegada, em remeten massa a tu, a la teua casa folrada de prestatgeries… Jo ja no puc obrir un llibre sense pensar en tu… Ja no puc obrir un llibre sense desitjar veure la teua cara de calma i de concentració, sense saber que no la veuré més i, el que potser és fins i tot més greu, que no em veuràs més. No tornaré mai a ser mirada pels teus ulls.

Quan pateixes una pèrdua s’ha de passar el dol. Hi ha tantes maneres de passar-lo com persones: uns es tanquen dins d’ells, altres es complauen en el mateix dolor, hi ha qui no pot reprendre la vida, o a qui la pena no deixa alçar el cap. Alguns es rebel·len contra el món, estan enfadats amb tots i en tot i per tot, o deixen passar els dies com si fóra una pel·lícula de què són mers espectadors. Hi ha els que tiren endavant buscant alguna cosa que els faça oblidar, encara que momentàniament, el patiment: alcohol, faena, esports de risc… La nostra protagonista busca eixe alleujament amb el sexe.

La deriva de les seues accions la duen a viatjar a un lloc concret. El viatge, en part real i en part metafòric, ens du a retrobar l’essència de les relacions amb els pares, buscant les paraules adequades per a parlar de l’absència i de l’enyorança, però també del plaer i de l’alegria de viure.

En resum: una novel·la plena de sensualitat, humor i gràcia, que ens deixa un sentiment agredolç en resumir la forma tan personal d’afrontar una pèrdua.

 

 

Pepa Sempere Doménech · Arxivera-bibliotecària de Bocairent

 

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.