A poqueta nit torne a peu a casa. Camine per la vorera remullada amb la rosada de novembre, cada vegada més escassa. Barrejada amb la humitat, retrobe una flaire de carabassa torrada que ix d’alguna casa. Imagine les dues planes acabades de treure del forn, en la llauna, al damunt del banc de la cuina, amb la dolçor daurada del caramel.

Aquest reencontre em fa pensar en flaires adormides, ja desaparegudes. El fum de la llenya de pi que calfava el forn de la ti Amparo, al carrer Pocotrigo. Un forn tan sols de coure, que no venia pa, i on les dones duien el seu pastat a casa, les coques, les cassoles, les crostes, el bonítol, els cacauets. A poqueta nit, un collage d’aromes eixia del forn i s’enlairava entre la rosada que filtrava la llum esmortida dels fanals. Sobre la post allargada que tenia davant de la boca del forn, la ti Amparo arrenglerava les cassoletes d’humil porcellana granat, que contenien els fesols dels sopar, els pastissets de moniato i aiguardent, per Nadal, o les mones, per Pasqua.

Em ve també al cap l’olor anisada dels migdies als Quatre Cantons, quan encara hi era el bar de Llorca, davant del qual les mobylettes dels jornalers s’ordenaven immòbils com cavalls mecànics enfront d’un saló del far-west, mentre els genets abeuraven, ennegrits, la set de cassalla. El que més m’agradava quan tornava els caps de setmana a casa dels avis era sentir l’olor del fum hivernal, de la llenya de taronger que cremava a la llar, aquella aroma de la sutja dipositada a la xemeneia en un procés quasi tan lent com el que forma les estalactites. El fum de la casa impregnava suaument el matalaf de borra en el qual m’enfonsava tots els caps de setmana en el meu minúscul paradís. 

El perfum que feia l’andana, fosca, mescla de les creïlles i les cebes escampades i l’olor seca dels sacs d’arpillera. També recorde l’olor de motor de reg, de caseta, de taronja, de faena que feia l’avi Lluís que m’alçava a l’aire quan tornava a casa de treballar. L’efluvi del putxero dels diumenges, de la tasseta de caldo que treia l’àvia a mitjan matí perquè desdejunara sucant-hi pa. 

Recorde l’olor de casa vella i tan humil de l’altra àvia, Maria; la sentor forta del Zotal amb què desinfectava el corral sempre amb algun gos d’hoste. Ella em va ensenyar que aquell que no s’estima els animals, tampoc no estima les persones.

Recorde l’olor de café acabat de fer que totes les vesprades, devers les cinc, omplia la casa del meu amic Josep, esperant que son pare tornara de l’escola. Potser pagaria la pena de tindre una llar i deixar que el fum dolç dels arbres fruiters s’escampara pel cel obscur -cada vegada menys- de novembre. Qui sap si demà, per a algú, podria esdevenir així mateix un bon record.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.