A poqueta nit torne a peu a casa. Camine per la vorera remullada de les primeres boires de desembre. Barrejada amb la humitat, retrobe una flaire de carabassa torrada que s’escapa des d’una casa. Imagine la carabassa acabada de treure del forn, en la seua llanda, al damunt del banc de la cuina i la dolçor caramel·litzada tot daurant les dues mitges planes.

Aquest encontre sensorial em fa pensar en olors adormides, desaparegudes. El fum de la llenya de pi que calfava el forn de la ti Amparo, al carrer Pocotrigo, que s’enlairava també entre la rosada emblanquinada amb la llum dels fanals vells. Sobre una gran post, davant de la boca del forn, o de l’infern, sempre hi havia la tirera de cassoletes amb els fesols bullits per a sopar. De matí, l’àvia Consuelo duia dues torrades amb oli, sucre i canyella perquè esmorzara quan m’aixecara del llit.

Em ve també al cap l’olor anisada dels migdies als Quatre Cantons, quan encara hi era el bar de Llorca; davant del qual les mobilettes dels jornalers s’arrengleraven immòbils com els pacients cavalls mecànics enfront d’un saló del far-west rural perquè els cowboys prengueren la cassalla de rigor.

El que més m’agradava quan tornava els caps de setmana a casa dels avis era sentir l’olor del fum hivernal, de la llenya de taronger que cremava a la llar, l’aroma de la sutja dipositada a la xemeneia en un procés quasi tan lent com el que forma les estalactites. El fum de la casa impregnava suaument el matalaf de borra en el qual m’enfonsava tots els caps de setmana en el meu minúscul paradís. També el perfum que feia la cambreta amb les creïlles i les cebes escampades, sense tocar-se, perquè no es podriren.

També recorde l’olor de treball, dels sacs d’arpillera, del iaio Lluís que sempre m’alçava a l’aire quan tornava a casa i em deia: ‘xe!, el meu Pernales’.  L’efluvi del putxero dels diumenges, de la tasseta de caldo que treia l’àvia a mitjan matí perquè desdejunara sucant-hi pa.

Recorde l’olor de casa vella i tan humil de l’àvia Maria, la sentor forta del Zotal amb què desinfectava el corral, sempre amb algun gos d’hoste. El sabor amarg i ardent dels bombons de licor que em duia quan anava a València, on va passar mitja vida en amo, i que em donava d’amagat, d’un en un, com un tresor.

Recorde l’olor de café acabat de fer que totes les vesprades, cap a les cinc, omplia la casa del meu amic Josep, una olor que de vegades crec descobrir hui quan puge l’escala de la meua pròpia casa.

Tan sols per tot això, em paga la pena d’encendre la llar de casa i deixar que s’escampe el fum dolç dels arbres fruitals pel cel obscur de desembre. Qui sap si demà, el que hui és només fum, siga per algú un record.