A Tarzan li deien, en realitat, Antonio Sebastià. Tota la vida va ser camioner i va passar més temps conduint per l’estranger que no amb la família. Vivien tot just enfront de casa de la meua àvia i vaig estar anys preguntant-me qui era aquell homenot que veia entrar en la casa veïna, molt de tant en tant, amb una xicoteta bossa de viatge i que no tornava a veure eixir mai. Va ser quan es va jubilar que començà a exercir com a marit i com a pare a temps complet. Aleshores, jo ja havia entés qui era el ti Tarzan, l’home que havia estat conduint mitja vida per les carreteres de França, Alemanya i Holanda.

A pesar que, aleshores, era ja un home madur, conservava un tors trapezoidal amb una fortalesa que li eixia en forma d’hirsutisme indòmit pel coll de la camisa. Tenia un cap gran amb el cabell ondulat i els braços encara se li separaven lleugerament del tronc per la prominència dels bíceps. Cada matí treia la moto Guzzi des del corral travessant tota casa per anar al bancal. La deixava aparcada a la porta de casa i se’n tornava pel poal blau que nugava al portamaletes amb un cordell.

Abans d’arrancar el vehicle li repassava tot allò que devien ser les parts crucials del motor. Fent una pinça amb els ditots obria o tancava alguna clau, repassava el vell carburador o feia girar una rodeta. Després passava a l’altre costat i reajustava el poal tensant-li la cingla, obria el tap del dipòsit i l’ataüllava com si anara a enfilar una agulla. Aquest ritual potser era un costum heretat dels anys de camió, però la manera de desenvolupar-lo, amb un cos de retentiva atlètica, el convertia en un acte a mitges entre la revisió que faria un pilot meticulós abans de volar el seu reactor i la cerimònia d’un llaurador en aparellar l’haca.

Una vegada tot enllestit, llevava el cavallet a la moto i era quan arribava el moment de fer extrems per a muntar-la. Tarzan patia un desgast anquilosant als dos genolls que l’obligava a haver d’aixecar la cama sense doblegar-la per a poder passar-la per dalt del sellí. Tenia les extremitats musculoses, però l’engranatge dels genolls l’obligava a fer passes curtes, gairebé tentinejant com una nina de Famosa, per a poder caminar. Una altra dificultat era la poca vista que l’obligava a dur unes ulleres de cul de got que li engrandien els ulls de forma exagerada. Per això, quan tornava cap a migdia se’l veia arribar quasi a ralentí amb les cames obertes, com si l’avió hagués tret el tren d’aterratge, amb el manillar agafat amb tensió, mirant fixament al davant per tal d’avançar-se a qualsevol ombra que li poguera eixir al camí.

Als estius li agradava sopar al carrer en companyia. Parlava poc i quan ho feia era per a descriure amb emoció quasi cinematogràfica l’etapa del Tour que havia seguit a la vesprada fidelment per les mateixes carreteres per les quals havia conduït antany. La dona li duia el porró de vi i, quan a Tarzan li venia de gust, l’agafava pel broc i en la seua mà es convertira en una bestiola insignificant. Aleshores, aixecava el recipient al mateix temps que inclinava el cap perquè el vi li manara fins a la boca dibuixant un arc granat que engolia sense cap estrèpit. Podia estar-se un minut o dos deixant xorrar la vinassa sense interrupció. Semblava que ni tragava ni respirava a mesura que el líquid minvava. Quan algun dels comensals li ressaltava aquella forma prodigiosa de beure, sovint deia el mateix: a les dones, no -confessava-, però al vi sí que li havia tingut afició en la vida.

De jove li havia agradat fer gala de la força que tenia, segurament, tot just, quan el vi li havia reconfortat amablement el cos. Era capaç de rosegar les clòtxines amb closques incloses o trencar plats doblegant-los amb les mans com si foren neules. I havia sigut tan bon nadador que el mateix Johnny Weissmüller l’hagués envejat d’haver-lo conegut. Recorde haver vist una foto seua en blanc i negre on mostrava una joventut pletòrica que li inflava el pit. Estava fotografiat en banyador, al davant d’una hedra que enfilava la paret que hi havia al costat de la bassa, i duia nugada a la cintura una punta de pitera com el punyal de l’heroi que era. Tal vegada és la millor imatge per a evocar-lo.

Encara que també el recorde baixant carrer avall per anar a missa el dissabte, amb la camisa blanca planxada, les mans creuades al darrere i balancejant-se per a avançar. I al final, quan una de les filles el treia a passejar en cadira de rodes i ell saludava, ja sense conéixer a penes, qui l’havia aturat per a preguntar-li com li anava la cosa.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.