Durant l’etapa d’estudiant, l’ensopiment era un dels meus estats d’ànim habitual. Curiosament, compartien aquesta mateixa condició els altres companys de pis (com si ens hagueren triat a postes), els quals, com jo, pul·lulaven de tant en tant per les respectives facultats sense pena ni glòria. Sovint, em recreava pensant en un imminent aterratge alienígena com un remei positiu i inexcusable per a resoldre el tedi aclaparador. No anhelava una invasió marciana; ni de bon tros! Em bastava d’imaginar l’arribada puntual i lluminosa d’un plat volador al bell mig de la plaça de l’Ajuntament de València, al mateix lloc on es munten les mascletades de març. Vindria a ser suficient amb un xicotet caos provincià, domèstic, una coseta que paralitzara el trànsit sense causar massa aldarulls i, com a molt, eixira publicat com a finestra en la plana d’algun diari. Res d’ampul·lós com en el Mecanoscrit o La guerra dels mons.

D’ocórrer aquesta visita interplanetària, supose que hagués sigut suficient excusa per a no assistir mai més a classe o per a eixir-ne atropellat, en l’hipotètic cas que estiguera assegut en la trista i immensa graderia universitària. Aprofite per a dir que l’interés que demostraven els altres alumnes de promoció per les intrincades assignatures, per la carrera en general, m’aclaparava, em resultava encara més llunyà que esperar pacient l’arribada de l’ovni salvador.

Com deia, tots els amics que compartíem pis patíem el mateix mal, si és que es pot considerar patològica la falta de vocació professional. Però tots, més o menys, anàvem dissimulant, llevat del nostre admirat Michel. Ell no tenia cap recança ni conflicte interior, així que, quan arribava diumenge a la nit, es posava el pijama i ja no se’l tornava a llevar fins divendres a la vesprada quan havia de regressar a casa. Els altres no acumulàvem prou valentia per a romandre tothora enllitats a cobert del fred hivernal i del desinterés acadèmic. Així que, més o menys, simulàvem una ocupació, transportàvem els llibres amunt i avall i aprofitàvem aquestes eixides per a comprar-li tabac a Michel i fer-li els altres encàrrecs que necessitara.

Un dia, els quatre que habitàvem aquell càlid pis de la plaça d’Hondures, vam encetar un ritual que anomenàrem ‘anar d’excursió’. Fins i tot, el savi i somnolent Michel canvià el pijama, que vestia com un hàbit, per a l’ocasió. Cada setmana féiem una o dues visites als jardins dels Vivers; hi séiem en un banquet o en una vora de gespa per a xarrar, feliços, entre cigarrets i cigarrets. Passàvem les vesprades assolellades entre aquell grapat de naturalesa encotillada amb un cert orgull de ser lliures mentre altres calfaven les bancades a les aules. Un dia descobrírem que allí mateixa estava el zoo. Com a xiquets, pagàrem els vint duros de l’entrada i accedírem a aquella decadència que era el zoològic als anys noranta. Els animals eren vellíssims, les instal·lacions pèssimes. L’establiment estava regit per un vell catedràtic estràbic que, de tant en tant, eixia en la tele per a demanar fons d’urgència a fi de mantenir allò que semblava un ramat d’indigents irracionals. Més que de científic, tenia l’aspecte d’un mosso de quadra a qui havien pillat in fraganti traient el fem dels estables.

De tots els habitants d’aquell ecosistema decrèpit, la contemplació de Tarzan, el ximpanzé ancià que havia envellit entre barrots, ens captivava. Alguns dies, quan hi anàvem, coincidia amb el moment en què el cuidador li duia el berenar. L’operari vestia sempre amb una granota blava i duia un pitxer d’alumini d’una ansa i una cullera. Tarzan l’esperava agafant-se dels barrots, acostava la cara com si volguera traure el cap per l’espai entre reixes i es disposava a xuclar les cullerades del que pareixia iogurt de maduixa. Aixecava els llavis amb deler i no li queia mai ni una sola gota. Quan rebia l’última cullerada, tornava, sol i canós, al fons de la gàbia a no fer res, a ombrejar la paret amb les estereotípies i acomodar-se entre els seus llimbs mentals. No ens vam acostar mai a ell excessivament; ens el miràvem des de la distància. Potser, per una vergonya estranya.

Tarzan es va estar durant molts anys en aquell zoològic i fou tan conegut que la seua mort va eixir publicada als diaris. Supose que al vell director del zoològic se li devia escapar alguna llàgrima guenya en passar per la gàbia buida. Potser fóra així o, tal vegada, no. Però la mort d’aquell ximpanzé cansat i sol, a nosaltres se’ns clavà en l’ànima i fou l’excusa perquè Michel tornara a posar-se el pijama diumenge a la nit  i no se’l llevara fins que arribava divendres i havia de regressar a casa.