En aquesta teoria dels records d’anar per casa, pense en les persones que perden la memòria i aplegue a la conclusió que sense records no som ningú. És a dir, que anem un poc desorientats pel món i sense identitat. El dia que perda la memòria i em desapareguen els records deixaré de ser jo, i la meua identitat que s’hi arrela deixarà d’existir. Sobre els records consolidem el passat; sobre els records vivim el present, i sobre els records projectem el futur. Quin drama més gran si de sobte perdera la memòria i tots els aprenentatges adquirits al llarg de la vida: em quedaria orfe, sense referents; em quedaria nuet, com un xiquet de bolquerets.

A vegades em pregunte per què uns records romanen en la meua memòria, i per què uns altres s’han esvaït, s’han esborrat. Per quin motiu recorde tants detalls d’entre deu i trenta anys, i no tants d’altres èpoques? La memòria autobiogràfica està repleta d’episodis desordenats i aïllats, però també d’uns altres molt ben ordenats. Podíem dir que els records són el fil conductor de la nostra existència, i que gràcies a ells evoquem, per exemple, els professors que ens han influenciat tant en l’educació secundària com en l’etapa universitària. Arribats a eixe punt, fins i tot podem recordar quines han sigut les decisions que hem pres quan ja ens hem independitzat acadèmicament i hem soltat les amarres per a aventurar-nos en la travessia en alta mar.

La memòria retrospectiva és com un rellotge de la nostra vida i ens ajuda a calcular les dates d’esdeveniments autobiogràfics, de manera que ens transporta al llarg del temps i ens permet de reconéixer si els esdeveniments van passar fa deu o vint anys. Per a poder fer eixos càlculs necessitem uns punts de referència generals, que depenen de la nostra edat. En el meu cas, eixos punts són, entre més: els dos mestres de primària que vaig tindre, l’assassinat de John F. Kennedy, els estudis de secundària, les primeres eleccions democràtiques, l’11 de setembre de 2001, etc., o altres més personals com l’etapa universitària durant el tardofranquisme, les dates de les oposicions, del casament o naixement dels fills.

Resulta curiós que puguem recordar coses que van passar fa molts anys com si hagueren passat ahir. Solem allunyar en el passat alguns esdeveniments, mentre que altres els acostem al present. Podem recordar esdeveniments importants de la vida amb molts detalls de la mateixa manera que ho fem amb coses que han passat recentment. Eixos punts de referència són com fites quilomètriques de la nostra cronologia: cadascú té les seues. I encara que amb errades, ens serveixen d’ajuda per a navegar en el mar de la memòria. Quan ho fem descobrim que uns destaquen més que no altres: per la seua importància, per ser emotius, per ser inesperats, per ser desagradables, etc. Molts s’agrupen per categories: professors i matèries escolars, per exemple. A mi, pel motiu que siga, els records se m’acumulen en l’adolescència, sobretot en la part final i primera joventut, i continuen fins als trenta anys, època en què curiosament la banda sonora, que era un referent important i que em va acompanyar en l’adolescència, de sobte desapareix. Així, per exemple, les cançons a penes em serveixen per a ubicar-me ja en el temps a partir de trenta anys.

Podria dir que la construcció del meu té lloc entre els 15 i 19 anys, el període en què s’acumulen més records i que per tant millor em defineixen. A mi, m’agrada el principi filosòfic de l’irlandés George Berkeley que diu “Esse est percicepere et percipi” (Ser és percebre i ser percebut), però per algun motiu jo continue fidel a una màxima del filòsof anglés Locke que vaig aprendre en la classe de filosofia de 6é de batxillerat: “Nihil est in in intellectu quod prius non fuerit in sensu” (No hi ha res en l’enteniment que no haja passat abans pels sentits). Pensant-ho bé, crec que les dues sentències es complementen. En l’adolescència i primera joventut, el meu jo (la meua identitat) s’afermava en la mesura en què jo percebia i era percebut a través dels meus sentits i dels sentits dels altres.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.