Terrateig (i II)

Enfront del número quinze hi ha un gesmiler plantat directament a terra. Segurament quan li donaren aquell lloc perquè cresquera els carrers encara no estaven asfaltats. Té una soca grossa que apunta, sense massa equivocació, la seua edat centenària. Deu ser un gesmiler dels que diuen d’hivern amb alguns capolls retorçuts que exhalen una flaire subtil i enganyosa d’estiu ara que el sol els pega de ple.

Una mica més endavant veig el començament del carrer del Calvari que puja paral·lel al de la Font. El calvari arrenca amb una renglera de xiprers menuts, cosa que indica que és molt recent, jo diria que quasi instantani. Cada estació està ornamentada amb una creu de ferro i la manisa pertinent. En la primera es veu Ponç Pilat amb Jesús al davant, pres per uns legionaris romans, que segons com es mire, semblen més bé abillats a l’estil dels colonitzadors espanyols. Al fons, la serventa de Pilat li du la safa per rentar-se les mans i gitar-se tranquil.

Puge vagarejant la costereta del calvari. Arribe a l’estació XII, que és l’última, on dipositen el cos de Jesús al sepulcre. Com que el camí, ja agnòstic, continua cap amunt decidisc de seguir-lo. La senda puja cada vegada amb més esma fins a arribar a uns bancals que s’obrin amples i nets davant la vista. La terra conreada va fent formes triangulars o trapezoidals per a guanyar terreny pla a la costera. Quan el bancal es veu plantat d’ametlers, a les vores creixen oliveres ventoses, i quan hi abunden les oliveres, els ametlers ocupen, solitaris, els marges. Els garrofers estan dispersos, isolats, quasi separats de la resta dels arbres, però amb tot i això tenen una presència solemne. Els troncs són robustos, quasi negres, i aixequen un brancatge centenari cobert per copes globulars.

D’ací estant es veu el Morquí amb el costellam a l’aire després dels incendis. És una muntanya menuda, tan dòcil que hom diria que arriba a ser fins i tot submisa. Sembla que s’inclina amb la intenció d’escodrinyar la carretera. Des de lluny, un bosquet de pins que hi ha a la base de la muntanyeta forma una renglera ordenada, com guardant el torn per a  enfilar-se per la paret més vertical.

Les escarbades de conills abunden en la terra magra i seca; en canvi, els porcs senglars han buscat els rogles més molls i tous per a rebolcar-se. Pel sud, la serra fa ondulacions suaus i, de tant en tant, deixa caure algun cingle que es perd en el fons de l’ombria. Una de les crestes està coronada per un caramull de roques geomètriques que pareixen haver sigut amuntegades a posta, fent la impressió d’un fals ordre antròpic. És la medul·la més resistent de la muntanya que se n’ix pel cim erosionat.

Ara camine per la part que dóna a la Vall oberta. Des d’ací albire el poble: les cases, el campanar, els ponts -allà baix- que tallen tots els camins humans, la quadrícula de les terres planes i ocres. De sobte, veig una perdiu parada al meu davant, a poc més de dos metres, sobre el cantó d’un marge. Em quede petrificat. No sé quant de temps durà observant-me però a mi m’ha agafat desprevingut. Resta immòbil, cosa que em fa pensar que, potser, estiga ferida. Però quan l’animal nota que jo estic clavat a terra, fa, com qui no vol la cosa, el moviment típic d’una gallinàcia presumida. Estic tan a prop que li veig el mateix roig corall de les fortes potes repetit al bec i als cercles que li envolten els ulls. Té el cos arredonit i el plomatge del damunt és del mateix color que l’argila entremesclada entre roja i verdosa. Per la part de baix els colors se li imbriquen des del gris al foc. La gola és blanca, amb un collaret negre que s’obri cap avall i li ompli el pit d’espurnes negres i marrons. Però, per què no fuig? Tan forta és la seua curiositat? Potser és un animal jove. Ara allarga el coll, fa com que parla. S’ajup i s’aixeca, de bell nou. Picoteja uns brins tendres de l’herba que creix entre les pedres. Jo encara estic immòbil. Aixeca el cap i es queda parada. De sobte, sense esperar-ho, arrenca el vol i planeja fins que es perd, vertiginosa i pesada, muntanya avall. M’hi acoste per a descobrir que estava picotejant uns brots de lletsó. Amb aquesta visió ja podria donar el dia per ben empleat.

Vaig baixant i veig restes d’antics sarments que s’arrapen a les pedres. Retorne  pel calvari al carrer de la Font i el seguisc cap als afores. A mig camí veig un cartell que indica ‘Parc de la Font’ i decidisc d’anar-hi. La interpretació que faig de la direcció em du a seguir un caminet que baixa cap al barranc. El travesse per un pas que deu ser intransitable quan plou. Ara baixa poca aigua i s’esmuny per sota del camí per a tornar a eixir per una canonada situada a la part de baix. Em deture una estona i respire la frescor invisible de la molsa i de la falzia de pou que viuen en una ombra perenne. Una cadernera canta, incorpòria, a la part de dalt. Continue caminant i isc del barranc. Uns pins creixen desordenats i coberts per l’arítjol que forma veritables cortines asfixiants sobre els arbres. Unes passes més i acabe en un bancal d’oliveres, cosa que constata que he seguit el camí incorrecte. Retrocedisc per on he vingut sense donar-li més importància.

Una vegada desfet el camí, continue carrer amunt fins arribar al final del poble. Fora ja del poble, trobe al cantó d’un camp una figuera que allarga una branca quasi humana arran de terra. Enfront, tres senyals indiquen la direcció que cal seguir per a anar al camí del Tossal, al del Molí de Dalt o al camí del Pla de les Fontetes. Allí mateix també hi ha un vetust garrofer al voltant del qual s’ha construït un corset d’obra per a evitar que s’esguelle totalment. L’efecte que produeix aquesta solució és, però, claustrofòbica.

Decidisc de tornar cap al poble. Quan passe per davant de la Llar del Jubilat hi entre. Tan sols trobe un vell que llig el diari a una taula. Jo demane un tallat i l’avi diu que se n’ix a fumar, així que m’alce i agafe el diari per a fullejar-lo. Quan ja estic acabant-lo m’adone que el periòdic era de feia una setmana. O les notícies són sempre les mateixes o ja estic quasi tan caduc com l’home que se n’ha eixit a fumar.

Quan acabe, puge pel carrer de Dalt a través d’un carreró amb escalons. Arribe al carrer de Bonavista i veig que algunes cases hi han mantingut la pedra en les façanes en compte de lluir-les. Aquest carrer es converteix en pujades i baixades on Sant Antoni Abat i Sant Joan Baptista preguen pel veïnat des dels seus retaules ceràmics.

Quan hi torne veig que havia deixat el cotxe molt a prop del Grup Escolar Rosario Moreno, ara, CEIP CRA Serra del Benicadell. Sent les veus dels xiquets jugant al pati. Al costat mateix, hi trobe un casalot cantoner i solitari bastit de cap a peus de rajola massissa i pedra. És gran i aprofita el xamfrà per a mostrar la seua amplària pairal. S’endevinen un batibull de finestres tapiades, altres obertes de bell nou i tornades a cegar. És com si a cada propietari li hagués agradat de treure el cap per un forat diferent del que ho feien els seus avantpassats. La portalada està bastida de rajoles massisses i el portal de lloses desgastades. Sobre la porta hi ha un picaport amb cap de lleó, i a un costat, un porter automàtic amb càmera. Tot sembla més aviat en un estat d’abandó latent o, millor dit, en mode de supervivència tècnica. El més curiós és que, sense ser-ho, un rètol en la façana hi diu: ‘el palau’. Està pintat directament sobre la pedra amb una cal·ligrafia itàlica perfecta de lletres blanques i grises. Amb el dubte de què haurà sigut aquest casalot me’n torne cap a casa amb aquella perdiu caçada, aquest matí, de memòria.

· Terrateig (I)