Terrateig sembla un poble assolellat, malgrat estar ubicat a la sopalma de les últimes ombries del Benicadell, on la serra s’acosta a la Safor. Sembla un poble ample, malgrat ser un poble menut i, també, pareix ser pla, a pesar de començar i acabar en una pronunciada costera. Segurament, és el fons muntanyenc qui li retalla aquesta fisonomia tan peculiar.

Quan m’aproxime, les teulades brillen com la pell d’una carabassa amb la llum matinera. En realitat, el poble comença uns quatre-cents metres més avall del que sembla, tot just per on abans discorria la carretera d’Albaida. Ací hi ha una avançada de cases que amb la construcció de l’autovia han quedat relegades a una tranquil·litat, potser, no desitjada. Així que aquest carrer, que abans fou carretera, conserva l’apel·latiu de carrer de la Carretera i baixa, convertit després en camí, per a arribar a les casetes del Morquí.

Comence a caminar des de la parada de l’autobús que està situada entre la vella carretera i l’avinguda que puja cap al centre del poble. A prop hi ha una nau amb el pati ple de ruscos. Uns semblen esperar una reparació i altres formen com una urbanització amb pisos per a estrenar. Continue i veig tres llorers molt educats en una mena de jardinet. Les moreres de la vorera estan esporgades i tan adormides que pareix increïble com reviscolaran només despunte la primavera. Veig l’església al fons, elevada sobre la primera banda de cases, però en compte d’entrar directament pel carrer del centre decidisc de provar per un que trobe a la dreta. M’alegra no haver-me deixat la jaqueta al cotxe.

Terrateig en aquesta hora va despertant. Una dona que du un falcat de llenya sobre el carret d’una motxilla escolar crida algú que sembla endarrerit però no hi veig qui pot ser. M’espere una estona per veure com es resol l’escena. La dona obri casa, entra amb la càrrega i deixa la porta junta per la qual cosa deduïsc que devia cridar algun gosset que l’acompanya en les tasques matutines, i que deu dur el seu propi ritme. Però em quedaré amb la conjectura.

Arribe a la plaça de l’Oli, que em sembla un dels noms més bonics que pot tindre una plaça de poble. Al bell mig hi ha un mur de pedra seca que dibuixa una mitja lluna irregular. És un jardinet amb dos bancs, un fanal i una font. Una olivera, un aladern i un margalló donen el contrapunt vegetal. És com si s’hagueren agafat alguns ingredients característics per tal de reformular-los en un minicòctel arquitectònic concentrat i vistós. La furgoneta del pescater que deu vindre de Xàtiva, pel rètol que du a les portes, està atenent una clienta que no sembla gaire motivada per la mercaderia o, potser, és la forma de comprar.

Amb dues passes isc del poble per l’oest i em tope amb uns bancals menuts, tal vegada encongits per les voltes que s’hauran hagut de partir. Estan plantats de tarongers i fa l’efecte que, tot i ser conreus de regadiu, ací els tracten com si foren de secà pel costum. Escampats per les vores de l’hortet creixen ravanells i, en un cantó, una penquera, també d’herència familiar, que segurament dóna les penques d’algun putxero del diumenge. Al fons, les franges grises d’oliveres pugen paral·leles els turons i, un poc més amunt, on ja no arriba l’agricultura, el verd més brillant dels pins es fa l’amo. Per damunt, el blau i per sota passa un barranc ple de canyes amb plomalls despentinats. Dormen algun magraner silvestre i els esbarzers que, durant el temps de la calor, han engolit tot allò que han pogut i ara sembla que romanguen ensopits per una pesada digestió.

Me’n torne cap a la plaça i la dona que comprava ja ve amb la bossa de peix resolta. Arribe a l’església que en aquest poble està dedicada a Sant Joan Baptista. Quasi una miniatura del sant ocupa una posella envidrada en la façana. Fa l’efecte de ser un santet d’anar per casa, un veí amb qui es pot parlar amb confiança malgrat ser el mateix que va batejar Jesús.

Mentre prenc alguna nota s’acosta un vellet amb els cabells curts i blancs, ben pentinat. Camina amb passes un poc estràbiques i va frenant la inèrcia del moviment senil amb el bastó.

-Què fa, agafant datos? -em pregunta somrient.

-Ja veu!

-Aquesta església és de les més velles de la Vall d’Albaida -diu. Veig que té ganes de parlar. Veu la data de la porta? -continua-, any 1877, però es va fer molt abans, el 1712. La data de la porta és la reconstrucció que van fer eixe any. L’església abans era de rajola i pedra. Veu? – i fa que em fixe en els pelats de l’enlluït que en algunes zones pareix pell descamada que deixa l’esquelet de rajoles i còdols al descobert.

Mentre parla va fent pauses com si volgués que escrivira el que va relatant-me, i així ho faig.

-Fa uns anys, quan estaven obrant per a fer una rotonda al camí que puja a Montitxelvo, va aparéixer una necròpoli musulmana d’almenys dues-centes tombes -em diu. La cosa és que ho van haver de deixar tal qual, ho van tapar amb arena i uns plàstics per poder asfaltar al damunt.

Mentre l’home parla, una dona que devia ser la muller i una xicona s’han anat acostant i esperen que ell acabe de parlar.

-Mira qui ha vingut a veure’t? -li diu la dona. L’home les saludà com si volgués demanar-los un poc més de temps per acabar el que estava contant. Les dones es resignen però mantenen la guàrdia.

-Ací dalt tenim el Tossal -continua parlant-me el vell i m’assenyala algun lloc difús de la muntanya-, es creu que és un antic assentament ibèric. Tot just, està a la meitat del camí entre Dénia i Xàtiva i poguera ser que l’abundància de fonts amb bona aigua s’aprofitaren en els desplaçaments.

La dona insisteix de nou:

-Anem-nos-en, va. Mira qui ha vingut a veure’t.

-Estan esperant-lo, vaja -li dic un poc incòmode. Jo ja ho apunte tot.

-És un bon poble -em diu el vell- i es gira cap a les dones que l’esperen. Quasi com si es rendira, sabent que és pel seu bé, es deixa agafar del braç i se’n va acompanyat, a passes curtes i insegures, pel carrer que baixa vorejant l’església. Em pregunte qui deu ser aquest home. La forma d’explicar-se farcida de detalls i cultismes fa que em resulte familiar. És com parlaria un d’aquells mestres savis que hi havia abans a les escoles.

Enfront de l’església està l’ajuntament que és també oficina de correus i consultori mèdic auxiliar. I un poc més avall, descobrisc la seu de la colla de dimonis Correcagarneres, que trobe que va ser una de les primeres associacions de correfocs de tota la comarca.

Continue pel carrer de l’Església i arribe a una replaça que s’obri com un mirador sobre el poliesportiu que queda més avall. Allí hi ha la farmàcia i la llar del jubilat, que és, a més, centre social i l’únic bar del poble. A un costat raja una font amb dues boqueres d’aigua caragolada i massissa; fa un soroll continu, tan inhabitual en aquests dies, sobre la pica de pedra. Les aixetes són dos caps de lleó amb la testa lluenta per ser la part que més es toca. Una placa informa que és aigua directa de la font de Llaunaix i que va ser inaugurada en abril de 1912.

Un poc més endavant, sobre la vorera, hi ha una quadrilla de xics i xiques. Sembla que esperen algú. Fumen, xarren, bromegen alegres. Quan passe pel costat saluden quasi tots. Continue i una mica més endavant sent que un xicon diu a la colla:

-Ara veuràs com s’apara al llavador. I, efectivament, dues passes més endavant, allí mateix hi ha el llavador. Es tracta d’una obra tan ben restaurada que hui seria impossible de fer la bugada de tan llises com han instal·lat les pedres. De no ser, això sí, que s’emprara una taula de llavar. Baixe, doncs, fins al llavador i veig que l’aigua corre. Sent altra vegada el xicot que tot ho sap:

-Este deu ser delineant, dels que van fent dibuixos. Tant de bo ho sabera dibuixar -pense.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb