Abans de res cal felicitar una volta més els programadors d’Àpuntmèdia per haver passat l’interessant i imprescindible documentari de la televisió pública basca ‘VOX, la ambición de Santiago Abascal’. El documentari presenta un Abascal intolerant amb els altres dirigents de VOX que s’atreveixen a discutir-li les decisions, prepotent, autoritari i, sobretot, ambiciós, molt ambiciós. Un petit führer de la formació política ultradretana que hom tem que vaja creixent a l’estat espanyol com ho estan fent altres moviments ultradretants a la major part de la Unió Europea. Ara el documentari sobre Santiago Abascal ja es pot veure a Youtube.

Ningú no s’atreveix a dissimular la por a la resurrecció de la bèstia que els anys trenta del segle passat va assolar quasi mig món. El líder Abascal encara segueix negant davant els micros que VOX siga un partit ultradretà, a pesar que el seu discurs així ho constate, que líders ultradretans estrangers el feliciten per entrar al parlament d’Andalusia, i que fins i tot David Duke, ex-líder del Ku Klux Klan, s’alegre de l’expansió de VOX.

També al País Valencià, bressol vergonyós de violents grups d’extrema dreta que han estat permesos fins ara per les autoritats policíaques, quan no aplaudits, les pròximes eleccions als ajuntaments i a les Corts seran una altra dura batalla de l’esquerra amb VOX, ara encoratjats pels resultats andalusos. PSOE, Compromís i Podem estaven ja prou convençuts de la repetició del Botànic si cap seriós entrebanc no ho impedia, però l’entrebanc ja el tenim ací en forma d’un neofranquisme blau, el de l’anticatalanisme més furiós; el negre i roig, el del feixisme falangista més radical i el rojygualda, el del renovat espanyolisme centralista. ‘Todos juntos en unión’ de l’Oriamendi contra tot allò que la pseudodemocràcia del 78 havia mitjanament consentit des fa 40 anys en llibertats, autonomies i moderats creixements econòmics diversos. No cal dir que dins dels marges establerts per aquell ‘atado i bien atado’ del Caudillo a penes ens hem pogut moure a gust les quatre dècades passades.

Ara que ja s’havien començat a alegrar les nostres cares del País Valencià estant, va i els dirigents del Partit Popular valencià ens anuncien descaradament que si els falten els vots de VOX el maig que ve per tornar a governar la Generalitat no dubtaran a entonar la nova cançó de moda, allò de: ‘Tots a una VOX, germans vingueu’. Que déu ens trobe confessats!