Dimas Cardona contava amb cert orgull que, al llarg de la vida, s’havia topat amb la mort en tres ocasions. La primera vegada va ser allà a les acaballes del segle XIX, quan encara era un xiquet. Va patir de meningitis i, fins a tal punt el deixaren per mort, que cridaren el rector perquè li donara els sants olis. Quan ho explicava, recordava la cambra humil que estava mig a les fosques, amb la flama d’una espelma que ballava plena d’ombres i els sanglots apagats de sa mare que estava criant deu germans més. Deia que el rector se li va acostar i l’ungí amb l’oli resant entre dents. Aleshores, el xiquet li digué:

Jo no vull morir-me sense vore mon pare. Però resultà que son pare estava, tot just en aquells infausts instants, perdut a la guerra de Cuba. Eren, doncs, els deliris de la febra o, potser, la clarividència del moribund, perquè quan el vell metge que hi havia aleshores al poble el visità a la vesprada, li digué a la mare, després de reconéixer un xiquet remullat en suor:

Ara, podria ser que se salvara. Acaba d’entrar-li també la terciana i així pot ser que els dos microbis lluiten, l’un contra l’altre, i acaben extingint-se entre ells o duent-lo a la tomba.

La bona qüestió és que Dimas salvà la pell d’aquell tràngol, encara que durant molt de temps, per recomanació d’aquell metge, tan vell com sabut, hagué de baixar a la platja per a prendre banys de sol. Així que cada dia el cobrien d’arena i el sol el calfava fins que a les cames se li obriren pústules per on eixí tot el pus acumulat en aquell camp de batalla que havia esdevingut el seu cos. Contava que va estar tant de temps sense poder caminar que la pell de les plantes dels peus se li desprenia com les esquerdes dels cascos d’un cavall quan el ferren, perquè mai no havia dut sabates.

La segona vegada que es topà amb ella, obviant els inconvenients de la tasca de soldat quan fou cridat al front de Madrid durant la guerra civil, va ser ja de major, quan devia rondar la quarantena d’anys. Ell era llaurador i un dia com un altre, quan acabà el jornal, anà a rentar-se els braços i la cara en un sifó que tenia al costat del tros. L’aigua quedava molt fonda i hagué d’entrar mig cos per arribar-hi. La mala sort va fer que relliscara fins al fons i se li quedara el cap submergit en aquells dos pams d’aigua. Amb el cos completament encaixat en el tub de parets esvaroses pel llepó, només feia que relliscar quan intentava retrocedir i eixir-se’n. Les ungles no li proporcionaven prou subjecció i amb cada intent es tornava a submergir a rinxo de la barba. L’esgotament sembla que va ser tant que, exhaurides les últimes forces, s’abandonà, ja mig inconscient, al que haguera d’arribar-li. Però quan pràcticament ja no hi era en aquest món, va sentir una força que l’estirava de les cames, com si fos un part que el traguera d’aquell embut i el fera tornar a nàixer. Un veí que venia també de treballar, assegut sobre el carro, va veure unes cames batent l’aire i pogué, miraculosament, endarrerir el nou intent de la parca d’endur-se’l.

La tercera vegada que Dimas la veié, en realitat, ja estava pràcticament cec pel glaucoma que heretà dels dos progenitors, únic dot que llegaren a la majoria dels fills d’aquella família pobra de solemnitat. De fet, recorde a Dimas, ja prou major, punxant amb la forqueta les flors del tapet perquè les confonia amb les fulles de l’ensalada que tenia al davant i que no veia. Però, amb tot i això, s’atrevia a agafar la Mobylette i baixar a la marjal, per a la qual cosa havia de passar les vies del tren pel pas a nivell que, aleshores, comptava amb un guardavies encarregat de barrar el pas amb una cadena quan arribava el tren. Aquest home vivia en una garita de fusta al costat mateix dels carrils, pintada d’un verd turquesa descolorit i amb una xemeneia com la que dibuixaria un xiquet amb el fum eixint-li a l’hivern fet del mateix carbó que cremaven els trens.

Un dia que Dimas tornava del bancal i anà a passar la via que, més que veure intuïa al seu davant i notà la vibració del sòl, aturà de sobte la moto i falcà els peus a terra, paralitzat. L’estrèpit del tren que passà fregant-li el nas amb un remolí d’aire maliciós el deixà ert, agafat del manillar de la moto, tremolós. Quan el terratrémol acabà, contava que les llàgrimes li eixien com a un xiquet sense conhort. El guardavies, esmaperdut, enteranyinat, li cridava de l’altra part de la via demanant-li perdó, també entre plors, perquè s’havia adormit i no havia passat la cadena. Des d’aleshores i per a tranquil·litat de la família, no tornà a agafar mai més la moto.

Així contava Dimas les tres vegades que veié la mort. La quarta, però, ja no la pogué contar com feia, entre l’èpica i la sornegueria, perquè el pillà desprevingut, molts anys després, mentre prenia el solet, passejant per la vorera de davant de casa. Tan sols tingué temps d’agafar-se breument de la reixa de la finestra, mentre perdia la boina i soltava el gaiato perquè allà on anà, quasi segur, que ja no els necessitava.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.