Últim curs a Montcada (12): el degà catedralici Songel

"En aquell temps de crisi, confusió i desorientació, pareix que ja s’havia detectat la presència de preveres que s’havien fugat amb alguna feligresa sense el llavors obligatori passaport del rescripte o dispensa en l'equipatge de fugida"

Bartolomé Sanz Albiñana
25.12.2021 - 16:50
Actualització: 25.12.2021 - 13:31
VilaWeb

Mentre jo feia l’últim curs a Montcada, hi van passar moltes més coses de les que jo, un adolescent mig enjogassat, era capaç de saber. Ja es poden imaginar en quins assumptes podia tindre el cap un jovençol de dèsset anys en un lloc com aquell i en unes circumstàncies tan especials a finals dels seixanta.

Molt recentment, arran dels articles de records en què repasse els meus anys adolescents, m’he assabentat d’alguns brous espessos que es barrejaven a finals d’eixe curs mentre jo, innocentment, jugava a futbol de porter reforçant l’equip dels superiors, cantava “Anduriña” i “A dos niñas” de Juan & Junior, assajava un paper en l’obra teatral A Man for All Seasons (“Un hombre para la eternidad” en la traducció castellana) de Robert Bolt, i llegia una vegada i una altra les Coplas a la muerte de su padre de Jorge Manrique: “Recuerde el alma dormida, / avive el seso y despierte / contemplando / cómo se pasa la vida / cómo se viene la muerte / tan callando…”.

Hui em detindré en un document que no sé fins a quin punt és conegut fora del món clerical. Fins i tot, diria que molts clergues de finals dels seixanta no en coneixien el contingut. Em referisc a la Carta del Deán de la S. I. Catedral al consejero de la nunciatura de Su Santidad.

Per a aquells qui desconeguen el terme “degà”, els diré que en l’àmbit eclesiàstic es tracta de la segona autoritat en una catedral després del bisbe; un càrrec, per tant, important. No sé si hui en dia eixe terme encara està en ús, si està derogat o si ara se’n fa servir un altre de diferent: ja saben que l’Església en açò de la terminologia i la nomenclatura és més aviat críptica, amb l’única finalitat de crear misteri i distanciament amb els creients. Veges tu què hauria costat de dir que en el rang o grau jeràrquic d’una catedral, després del bisbe hi va el vice-bisbe. Doncs no, la qüestió és embolicar-ho perquè la gent no ho entenga.

La carta del degà a què em referisc és un document rellevant, contundent i valent, que no sé si es va fer públic en el moment d’escriure’s, cosa que em permetran que pose en dubte. Jo me la vaig trobar en un dels documents que el dramaturg Manuel Molins va incloure en un article titulat “Ascensió i caiguda del Seminari Metropolità de València (1959-1971. Un assaig)” (pp. 181-5), inclòs en el llibre homenatge a don Ramon Gascó, Memòria i Dissidència, publicat el 2011 i coordinat per Paco Gramage En eixe llibre col·lectiu, el director escènic dissecciona magistralment aquella època gloriosa del Seminari de Montcada entre 1959 i 1971, és a dir, els anys que hi va residir la seua promoció i que coincideixen pràcticament amb els de la meua estada.

Abans d’entrar en el tema del document, he de confessar que no tinc gens clara quina és la funció d’un degà, què controla o supervisa, ni si pot passar al davant del seu bisbe, és a dir, el seu superior jeràrquic, acudint a una instància superior per a resoldre un determinat assumpte. Sí que sé que un degà de l’Església anglicana és una figura que actua independentment del bisbe i és nomenat per la corona. No crec que això passe en l’Església catòlica on l’orde jeràrquic és sacrosant i inqüestionable.

En aquest trencaclosques que sempre és l’escaquer eclesiàstic no acabe d’entendre bé els moviments que es produeixen amb el cessament de l’arquebisbe Olaechea el 17 de novembre del 1966, ja que el mateix dia cessa també Songel com a Vicari General de l’Arquebisbat (1961-1966). Cinc dies després, don Rafael González Moralejo cessa també com a Vicari General i és nomenat pel Cabild Metropolità Vicari Capitular i Ecònom Mitra (1966-1969). Quins noms més rimbombants! Encara que no tinc massa clar tot aquest embolic, és de suposar que amb el nou nomenament de González Moralejo venia lligat el de Songel com a degà de la catedral, però no ho he pogut esbrinar clarament. El que sí que vull recalcar és que els dos nous càrrecs devien mostrar, en principi, una certa empatia i complicitat entre ells, encara que no se sap mai realment què passa als aparells eclesiàstics superiors.

Siga com fóra aquell afer, la bona qüestió és que el 28 d’abril de 1969 el degà José Songel Pérez va remetre al conseller de la nunciatura de Sa Santedat, Giuseppe Uhac, un document arran de determinades conductes públiques escandaloses i vida més pròpia de seglars observades en sacerdots des de feia dos anys, és a dir, des del 1967.

En aquell temps de crisi, confusió i desorientació, pareix que ja s’havia detectat la presència de preveres —un en recorde jo— que s’havien fugat amb alguna feligresa sense el llavors obligatori passaport del rescripte reglamentari o dispensa en l’equipatge de fugida. Que conste que jo no em considere indicat per a jutjar la conducta de cap membre d’aquesta comunitat: doctors i tribunals ha tingut i té l’Església des de l’edat mitjana.

El Concili Vaticà II acabava de dictar les directrius per les quals es regiria la vida dels seminaris, que estarien incardinats en el saeculum, és a dir, en el món. Però hi havia molts clergues que no pensaven igual i sostenien que l’estil de vida del seminari de València i el de molts sacerdots diocesans era massa de seglars, mundanal i lliure, i que no es feia absolutament res per a corregir eixa anomalia, ja que “dichos sacerdotes continúan ejerciendo su ministerio en los mismos lugares que antes”. Per acabar-ho de rematar hi havia també un grup de sacerdots que preparava la coneguda  “Operación Cien”, per la qual es pretenia de convéncer-ne molts “dispuestos a contraer matrimonio ilegítimo y continuar ejerciendo su ministerio”.

La carta del degà Songel denunciava que des del nomenament del Bisbe Vicari Capitular, don Rafael González Moralejo (1966-1969), s’hi percebia un maremàgnum i descontent entre els fidels a conseqüència de les doctrines irreverents que difonien un nombre de sacerdots, ja que “muchos de ellos causan [un daño grave ] a las almas con su conducta públicamente escandalosa, sus arbitrariedades”.

La carta, “pensada solo ante Dios y mirando el bien de la diócesis”, posa de manifest el maltractament psicològic causat per González Morajejo a determinats preveres amb la seua política de trasllats. Segons Songel, totes les accions de Moralejo anaven encaminades a fer mèrits i poder quedar-se d’arquebisbe a València. Sempre la lluita pel poder! També en l’Església, és clar.

Aquella carta també es feia ressò de la insubordinació dels joves teòlegs en març del 1969 al Seminari de Montcada.

Songel es justifica contrastant la bona sintonia entre els sacerdots i l’anterior arquebisbe, en què la comprensió i la confiança mútues havien adobat els camps que donaven fruits beneficiosos per a tothom, amb la situació actual amb uns quants signes de desorde.

La carta de Songel, cal dir-ho, destil·la una espècie de ressentiment, segurament perquè ell d’alguna forma també se sentia discriminat i maltractat perquè no havia trobat en el seu dia la sintonia que havia tingut amb Olaechea. No resulta estrany, per tant, que sol·licite a la brevetat més gran possible el nomenament d’un arquebisbe al nivell dels que València havia tingut des del segle XVI, on havien destacat “varones eminentes en ciencia y santidad”.

No sabem si la carta del deà Songel va aconseguir l’efecte desitjat o no —les peces dels escacs eclesiàstics sempre es mouen amb molt de secretisme—. Sí que sabem que l’octubre del 1969 ens va proporcionar moltes novetats.

La primera va ser el nomenament de don José M. Lahiguera per al càrrec d’arquebisbe (1969-78) l’1 de juliol. Eixe nomenament va repercutir en la substitució del Rector Rodilla (1939-1969). Els noms que es van barallar per a substituir-lo van ser: don Ramon Gascó, don Eduardo Poveda, don José Sambartolomé i don Rafael Sanus. L’escollit finalment per a dirigir la nova etapa del seminari de Montcada va ser l’alcoià Sanus.

En l’última carta que vaig escriure als meus pares abans que el Rector Sanus (1969-1976) em concedira un any sabàtic, els deia: “Han cambiado al Rector del Seminario Mayor. Ahora es uno manco: no tiene el brazo izquierdo. Creo que me gusta”. Això ho escrivia jo el 3 d’octubre; doncs bé, el 15 d’eixe mes començava el meu permís, que s’allargaria “sine die”.

No puc dir, com ja es poden imaginar, ni una paraula de què va suposar la presència de Sanus al capdavant del Seminari Metropolità de València durant els sis cursos següents, en un moment en què aquell internat que formava sacerdots per a la diòcesi de València ja havia entrat en un franc declivi.

 

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €