Enrique Herrero en el centre de la imatge, entre Andreu López (a la seua dreta) i Ricardo Puig

El SUT (Servicio Universitario del Trabajo) era un organisme creat i emparat pel règim franquista per tal de conscienciar la “clase rica y pudiente” de la pobresa existent a l’estat espanyol. Es va posar en funcionament a principis dels anys cinquanta i va estar operatiu durant uns vint anys.

Al davant del SUT es trobava el jesuïta José M. de Llanos Pastor (Madrid, 1906-Alcalá de Henares, 1992), conegut com “el padre Llanos”, un home preocupat en una primera etapa per “la moral de los jóvenes y hacerles valorar el trabajo manual”. El padre Llanos va aconseguir, més endavant, que al voltant de tretze mil universitaris d’eixos anys treballaren voluntàriament amb les capes baixes de la població rural i obrera (llauradors, obrers, paletes, manobres, miners, treballadors portuaris, etc.) compartint barracons, suors, fatigues, fam i xinxes, al mateix temps que duien a terme campanyes d’alfabetització en onze províncies, projeccions de pel·lícules i teatre de guinyol.

Els qui van treballar en algun dels cinc-cents camps de treball del SUT arreu d’Espanya, com a mà d’obra barata, es van conscienciar de tal manera que finalment van acabar per formar part de l’oposició a la dictadura franquista: Pasqual Maragall, Ramon Tamames, Nicolás Sartorius, Manuela Carmena, Xabier Arzalluz, Manuel Vázquez Montalbán, Javier Pradera, Javier Tusell, Jaime Peñafiel, etc.

També al País Valencià hi va haver sacerdots o seminaristes de cursos avançats que van deixar les sotanes als armaris durant els estius i van anar al tall, braç a braç amb aquella gent necessitada de tantes coses. Cal recordar els noms de Rafael Vicente Romeu, Mendiluce, Adolfo Barrachina, Ricardo Puig Moltó, Enrique Herrero Morant, Andreu López Blasco, etc. La mina on treballaren els dos últims (Antracitas de Fabero, a la comarca lleonesa d’El Bierzo) sembla que no era gens seriosa, segons conta Enrique Herrero, ja que no s’hi baixava en muntacàrregues, sinó a peu per les galeries fins a aplegar al lloc de treball de cadascú; no hi havia grisú, però això no significava que estigueren exempts de perills, perquè, un dia, en reincorporar-se al treball, trobaren a terra una biga de grandària considerable que havia caigut del sostre, per sort durant la seua absència! “Andrés funcionava com a autèntic miner, ja que s’introduïa en les galeries laterals que s’obrien a mitjana altura i palejava el carbó per a carregar-lo en els vagons amb què ho treien de la muntanya. Jo, en canvi, era un auxiliar que simplement transportava i acostava als ‘postejadors’ els troncs que s’usaven per a reforçar el sostre de les galeries: la ‘trabanca’ (biga que es posava en el sostre) i els ‘patucos’ (un a cada costat i recolzats en les parets laterals que sostenien la ‘trabanca’)”.

Ricardo Puig va fer d’administrador del grup que va treballar a Antracitas de Fabero i era l’encarregat de preparar els entrepans amb una sardineta. I quan s’acabaven, palmes! Fins no fa molt, Andreu López li ho recordava a Enrique Herrero: “Te’n recordes de la fam que ens feia passar Ricardo?”. Amb els diners que els van pagar van fer una gira turística per Galícia a finals dels anys cinquanta.

Jo vaig conéixer Ricardo Puig (de la segona promoció del Seminari de Montcada, 1949-1961) quan els scouts s’afermaven al meu poble a finals del seixanta. Tenia un sentit únic de l’humor, i no em costa d’imaginar-me’l fent alguna iseta, com la que Enrique Herrero em conta: “Seia al costat de la tarima i s’entretenia dibuixant el contorn de les sabates de don Tomás Belda” [professor des del 1948, Licentiatus Theologia per la Gregoriana i Licentiatus Sacra Scriptura per l’Institut Bíblic Pontifici]. Don Tomás era un home d’una envergadura considerable; era conegut pel malnom de Manassés per la grandària de les seues mans, encara que els peus no es quedaven curts. Jo no el vaig tindre de professor d’hebreu, evidentment, però el recorde molt bé veure’l pel corredor mentre feia cua a la llibreria-papereria Sinapsis per a comprar-me una llapissera i una goma d’esborrar. Conten que don Tomás es feia boig quan Ricardo Puig, després que el professor haguera escrit un text d’hebreu en la pissarra, li deia: “Don Tomás, ahí falta un ‘dagues’”. I ja tenies a don Tomás anant de punta a punta de la pissarra, esbalaït, deixant caure un punt en algun lloc. Qui sap realment si faltava o no eixe punt? Bé, continuem amb el SUT.

A poc a poc aquell moviment va arrelar en les consciències de molts universitaris i, finalment, en una maniobra típicament franquista, el règim, olorant el perill d’aquell experiment incontrolat, va clausurar el SUT i els seus arxius van desaparéixer. Ara, després de més de cinquanta anys, un grup d’amics ha volgut reconstruir eixa història en un llibre titulat Una juventud en tiempo de dictadura (Catarata). Es van dir a ells mateixos que si no ho contaven ells, no ho contaria ningú. (Exactament el mateix que ha fet en un altre àmbit Txema Nuín Ugarte amb el seu llibre L’escoltisme a Albaida, 1966-2004, on de nou apareix Ricardo Puig com a comissari de la Zona XV. La presentació del llibre es va fer a Albaida el 23 d’octubre passat. Quantes històries d’àmbit local es quedaran per contar, a mesura que arxius, fotografies, documents i més mementos desapareixen per deixadesa i per falta de gent que demostre un poc d’amor a les petites històries de cada poble!). Finalment els somnis del SUT es van acabar quan la seua directora, Teresa García Alba, va ser destituïda: el seu equip es va solidaritzar amb ella i va dimitir. A vegades, afortunadament, trobem gent que està a l’altura de les circumstàncies.

Com sabem, el pensament del Rector Rodilla, un home que s’havia quedat ancorat en el Concili de Trent, tenia els dies comptats quan la dècada dels seixanta ja s’acabava. Tot anava en contra seu, com ara la substitució de la sotana pel clergyman, que l’any 1967 ja era una “peça secular”. Dos anys després d’aprovar-se el clergyman, els rectors seculars ja se n’havien passat als vestits grisos i anoracs, i al cap de pocs anys ningú no diferenciava un rector d’un seglar perquè vestien exactament igual. I paral·lelament, és clar, en un pas més cap a la desitjada integració en el món tenia lloc la secularització. Ja poden veure que les paraules ‘secular’ i ‘secularització’ tenen molt en comú. Rodilla es podia passar dues hores, sense cap problema, dissertant sobre el valor i el significat de la sotana al llarg de la història de l’Església, i de com lamentarien de no posar-se-la els futurs sacerdots. I no recorde quin altre professor, en la mateixa línia, deia: “Después de la sotana, vendrà ‘lo otro’”. Que cadascú pense què vulga en allò que s’amagava darrere de l’ambivalent “lo otro”.

Però jo no em vaig posar mai una sotana al seminari, ni pertanyia a aquell temps primitiu en què els seminaristes havien de portar palangana, gerra, poal i màrfega en ingressar al seminari en primer curs, i que s’arromangaven les sotanes per a jugar a futbol o feien passejades en files de dos vestits amb aquella peça, mantell, beca i bonet al cap. I ara que mencione el futbol, a principis dels anys setanta, dos rectors del meu poble jugaven, federats, en l’equip de futbol local. Hi haurà res més secular que el futbol?

Obrir el seminari al món, com es feia al final dels anys seixanta del segle passat, significava que el món també hi entrava amb totes les conseqüències. Una idea perillosa que no agradava al Rector Rodilla, però no hi havia alternativa, i eixa era la situació en què jo, acabat el batxiller superior i la revàlida aprovada, em disposava a emprendre, molt marejat (tot s’ha de dir), “los estudios propiamente eclesiàsticos” segons paraules de don Miguel Payá, el meu etern superior.

Amb les meues expectatives d’obrir nous camins en el món eclesiàstic i d’instaurar la comunió amb l’església patriarcal oriental dels maronites —jo tenia nóvia aleshores—, hauria pogut contribuir a solucionar alguns dels molts problemes que els capellans de qualsevol variant de l’Esglèsia catòlica ja estaven plantejant. Si m’hagueren deixat, jo hauria gosat parlar amb el bisbe maronita que, amb sotana filetata, havia vingut a visitar el seu seminarista i li hauria plantejat la possibilitat de passar-me’n als maronites; és a dir, primer casar-me i després ordenar-me. Però clar, el Rector Sanus, en concedir-me l’inesperat any sabàtic, va malmetre els meus projectes d’establir relacions amb l’església patriarcal oriental dels maronites per tal d’establir la seua comunitat a Espanya.

Encara que haguera anat tot bé, no sé si hauria aconseguit el meu propòsit, ja que aquests temes, veritablement, es tracten en concilis: eixes reunions formals de bisbes i representants de diverses esglésies que es convoquen cada molts anys amb la finalitat de regular la doctrina o la disciplina, i no feia molt temps que s’havia clausurat el Concili Vaticà II. Tampoc no sé si, finalment, hauria pogut unir esglésies o assentar les bases per a un nou cisma. I, pensant-ho bé, u sempre prefereix de passar a la història per contribuir a la suma que no a la subtracció.

Així que quan el Rector Sanus em va concedir urgentment un any sabàtic aquell octubre de 1969, amb la mediació del superior de Sèptim previs informes del meu rector local i assabentats tots ells de les meues intencions, jo no tenia ni idea que el patró del clero secular era Sant Joan d’Àvila —beat per aquell temps—. Però segons m’han dit, a finals dels anys seixanta els seminaristes del seminari major no es creien ja els seus sermons. I és que cadascú en aquesta vida té el seu temps i no podem viure el present amb idees del segle XVI.

Si ho pense bé, per a mi, a dèsset anys, estar en el món i no aïllat d’ell es reduïa a poder tindre penjat a la paret un pòster dels Rolling Stones i de Sylvie Vartan: ja era prou secular això, ja! Amb això em conformava: no demanava res més. I, la veritat siga dita, quan feia 5é i 6é de batxillerat, el seminari de Montcada anava pel camí de convertir-se en un seminari ben secular, si no ho era ja: això es respirava en l’ambient i jo, encara que engabiat, era una com cadernera que repassava el cant alegre i despreocupat des del meu balcó.

Per acabar-ho de rematar i acabar de confondre’ns, don Agustín Andreu Rodrigo (de Paterna), un home amb noranta-tres anys i encara hui en dia lúcid, deia de don Antonio Rodilla: “Era secular, leía toda clase de libros […]. Su habitación era la mejor de Moncada, siempre llena de libros ‘seculares’: poesía, ensayo, historia […]. [D]e sus educandos, don Antonio prefería a los más seculares. Siempre los defendió muy consecuentemente”. Molt curiós: sovint, no acabem d’entendre les persones que ens envolten. No em sorprén, per tant, que Manuel Molins, molt encertadament, definira Rodilla com (cite de memòria): “un home polièdric i un personatge shakespearià”. Ja m’hauria agradat a mi fer eixa síntesi magistral!

Conclusió: amb tanta innovació, apertura i voluntat de viure en el món, la llavor del canvi estava sembrada, i el salt de capellans seculars a capellans secularitzats estava cantat, és a dir, a punt d’esclatar. Ningú no sap quina mena de vil i colèric Leviatà s’havia apoderat del Seminari i tractava d’engolir-lo. Però eixa és una altra història.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.