Últimes pinzellades del món dels expòsits, segle XVII. Conclusió

Des de gener del 2021, a VilaWeb, i en la secció Clio oberta ad hoc, he recorregut mes a mes un camp tortuós, una miqueta fosc, en ocasions dur i dramàtic, del qual s’ha sentit a parlar però que es coneix poc: el món de l’expòsit.

Vaig començar en el segle XVII assenyalant les fonts d’investigació utilitzades, aclarint  terminologia oblidada o desconeguda; vaig explicar la fundació de l’Hospital General de València i la seua organització, la inclusa valenciana i la seua àrea d’influència, els xiquets que hi arribaven, el transport d’infants, les nodrisses internes i externes… fins a arribar als  expòsits valldalbaidins, objectiu fonamental i central de tota la investigació. Tot un ampli espectre del qual no s’ha comptat tot, però sí que s’ha donat a conéixer prou per a despertar  memòries i interés.

Com en qualsevol altre aspecte històric que s’estudie, l’expòsit no és un fet aïllat i  consegüentment calia enquadrar-lo dins de les coordenades espai-temps.

El segle XVII va ser una centúria de crisi en general i a tot el País Valencià, amb unes  connotacions molt particulars.

A les conseqüències de l’expulsió dels moriscs es va unir una forta crisi agrícola d’escassa producció en les terres abandonades que van haver d’abandonar, un fort descens en el desenvolupament de la ramaderia i una expansió progressiva del latifundisme acompanyada d’una forta inflació de preus. Tot aquest panorama, unit a l’assot de la pesta, va sumir les nostres terres en la fam i la misèria, amb una forta polarització dels grups socials: una minoria dominant i una majoria d’explotats. En els últims anys de la centúria apareixerien símptomes d’una certa recuperació.

L’Església manté, amb un control cultural i religiós, una forta cohesió ideològica i defensa una actitud sensiblera i caritativa al servei dels interessos de la Contrareforma. Religiositat i pobresa romandrien íntimament lligades.

En els segles successius s’uniran un altre cúmul de raons que portaren els pares a abandonar un fill, però en el segle XVII, com he explicat, una centúria de dura crisi  econòmica, la penúria i la necessitat eren les raons fonamentals per a abandonar-lo. Els convencionalismes socials amb la finalitat d’ocultar un fill il·legítim passaven a un segon terme, ja que en una criatura, abandonada amb mesos o anys, pesava més la fam que no la vergonya, el  deshonor i la deshonra.

Aquests xiquets no desitjats o fills de pares pobres, malalts o morts, mares preses o sense llet, vidus incapaços d’atendre’ls… eren candidats a ser abandonats en qualsevol part o en el que va resultar ser una bona solució: ingressar-los en la borderia, caritativa institució que tranquil·litzava consciències i on els xiquets quedaven sota la protecció de Déu. Aquesta Casa Bressol de l’Antic Règim, vigent fins a quasi la meitat de la centúria següent, era més aviat un depòsit, en el qual els xiquets s’amuntegaven.

Dones de l’aristocràcia i la burgesia que no podien reconéixer un embaràs al marge de la  norma també van fer ús de la inclusa. La procedència social, doncs, dels xiquets que es depositaven en el torn de l’Hospital General de València podia ser variada i diferent, però tots tenien en comú haver perdut el nom en nàixer.

En arribar a la Casa, el pare de bords, responsable directe d’aquests xiquets, els inscrivia en el llibre de registres (Llibre de dides i borts), amb els albarans o notes que els xiquets portaven  enganxats entre les robes, i amb la data baptismal com a element més important. Les nodrisses, mestresses de llet o dides, professionals de la subsistència… eren les encarregades d’alletar-los  fins que eren acollits per dides externes, procedents de pobles no sempre pròxims.

Els índexs de mortalitat dels expòsits, anomenats també bords, bastards, il·legítims, espuris o incestuosos, eren molt elevats. A l’alt índex de morts a l’interior de la inclusa, calia afegir els  que morien en l’exposició i més encara durant el trasllat a la Casa més pròxima,  generalment a diversos dies de viatge des d’on els havien trobats. Amb la  intempèrie, la dificultat dels conductors per a alimentar-,los i el poc interés que tenien alguns d’aquests transportistes per la supervivència dels xiquets, arribaven extenuats, o quasi morts. Si poguérem arribar a conéixer les xifres de xiquets que no van arribar vius al seu destí, el nombre de morts d’aquestes criatures abandonades o exposades es veurien modificades.

En aquell període la mortalitat no es qüestiona, s’accepta amb naturalitat i no s’analitza ni relaciona amb les causes.

En el segle XVII es van registrar 18.755 ingressos en la inclusa de l’Hospital General de València, dels quals 224 van ser valldalbaidins (117 de 1600 a 1650, i 107 entre 1651 i 1700). Aquests infants, com tots, no van tindre mai llinatge, ni cognom propi; moltes portes se’ls tancarien i moltes professions escaparien a les seues possibilitats. Els 158 xiquets es van donar a criar a alletadores de pobles molt allunyats dels seus llocs d’origen (Alt Palància, la Plana Baixa, els  Serrans). 66 xiquets van morir a la Casa abans de ser entregats a una professional de la subsistència.

Si bé la Vall d’Albaida també va participar d’aquest enviament de xiquets a València, va quedar al marge de l’ingrés monetari que proporcionava a les mercenàries de la llet. Només un xiquet va  arribar a la Vall per a ser-hi criat, i el boca-orella dels avantatges d’aquesta criança va arribar amb retard a les nostres terres.

Aquestes línies, a més de ser un atapeït resum de tot el que han sigut aquests mesos, podrien ser el preàmbul a partir del qual poder continuar el camí.